Aquest cap de setmana s’han barrejat sentiments oposats a partir de dos mobilitzacions. I dic sentiments, que no idearis, com alguns ens volen fer creure i convèncer-nos. La ciutadania necessita expressar aquests sentiments, el que tenim a dins nostre. Els nostres neguits.
El dissabte, molts catalans i catalanes, van sortir al carrer per a refermar el nostre dret a tenir un Estatut que defensi els nostres drets, arrel de la sentència del Constitucional, que retalla el que el poble de Catalunya va decidir lliurement en un Referèndum plenament legal, refermant aquesta decisió, primer al Parlament de Catalunya i posteriorment al Congrés dels Diputats.
Aquesta sentència ve donada per la insistència d’alguns, aquells que no van tolerar que s’aprovés el Text Català de forma legal i han insistit en una forma de fer política: la catalanofòbia. Aquesta catalanofòbia que els dóna un rèdit important en forma de vots a altres comunitats autonòmiques, perquè hi ha gent que aquest missatge li captiva.
Precisament, el que més sobta és que portin aquest text al Constitucional però no portin altres textos d’altres CCAA, que demanaven el mateix que Catalunya. D’aquesta forma, sembla paradoxal que, en essència, el català quedi més protegit a la Comunitat Valenciana, que a Catalunya.
I, possiblement, tots estaríem d’acord que el continent no ha estat escapçat, perquè el Constitucional ha decidit que el 97% del text català és plenament constitucional. Però el contingut, que al cap hi ha la fi és el que ens importa a la ciutadania catalana, ha estat retallat, de tal forma que arriba a punts que podem considerar fins i tot grollers.
I el dissabte Catalunya va sortir al carrer. Segurament no es va arribar a les xifres proporcionades pels organitzadors (milió i mig de ciutadans), però tampoc als números proporcionats per agències pròximes a la creta, que asseguraven que la presència havia estat de 56.000 persones.
La crida a la unió no va ser tal gràcies als discursos radicals d’alguns, que van aprofitar per convertir la manifestació en una crida contra el President Montilla. I això trencava el missatge d’unitat que pregonaven els organitzadors.
A tota aquesta mobilització se sumava la mobilització del diumenge. La selecció espanyola aconseguia una gesta única per l’esport. La gent sortia al carrer, embogia amb el títol de campions del món. Jo vaig anar amb els meus amics a la Font de l’Estació de França de Granollers i vam gaudir cridant i celebrant el títol de campions.
Hi havia gent de totes les edats i de tots els àmbits socials. Però algú encara no ho paeix i barreja esport i política. Com deia un amic meu, mentre veiem el futbol “ens podem sentir espanyols i catalans. M’estimo Catalunya i Espanya i no sé on està el problema”. Pel carrer ens trobàvem a gent que celebrava el títol i d’altres que ens insultaven perquè algun amic meu portava banderes espanyoles o anàvem tots amb samarretes…
Mai he suportat els fanatismes, ni d’un costat ni de l’altre. Sóc ben lliure d’expressar els meus sentiments, tot i que a vegades hi hagi gent que pensi que es contraposen. Em considero ben català i ben espanyol. I això no és incompatible. A Granollers, a la Font de l’Estació de França, ningú cridava contra Catalunya. Tothom tenia un estat d’eufòria no continguda i tothom cridava que ja érem campions. I segur que en algun indret hi hauria gent exaltada (perquè sempre hi ha gent d’aquesta) que proferia càntics contra Catalunya, però no és l’expressió de la majoria.
Una majoria que vol el millor per Catalunya. Una millora que els asseguri un millor benestar però que tampoc vol renunciar al millor per Espanya… Aquest cap de setmana dos mobilitzacions d’emocions contraposades. Una de tristesa davant de la retallada dels nostres drets i una altra d’alegria per la victòria d’Espanya al Mundial… Emocions contraposades sí; però no tenen perquè ser opcions contraposades!
