Tants mestres, tant poques lliçons

N’aprenem a cops. La mare ja ho diu: “un bolet, una lliçó”, i és exactament així. La política n’està plena de bolets, cops i trinxades que deixen ferides anys i panys després que s’hagin produït. I com que l’ànima humana és tan tova les cicatrius segueixen vives, tatuades a voltes amb orgull fins i tot. De vegades això impedeix tirar endavant projectes que la ciutadania necessita i que per culpa de males relacions (molt sovint personals) s’ofeguen en un mar de tàctiques, giragonses i “que-no-se-n’assabentin” constants i esgotants, que fan que sigui impossible crear un clima de treball en positiu i proactiu per la ciutadania. 

No només parlo de la Garriga, però sobretot al nostre poble això és molt evident. Aquesta situació dóna fruits tan esperpèntics com que des de l’equip de govern es fomenti la “participació de la ciutadania” a través de consultes (o recollides d’opinió, ja no se sap ben bé el que passa) però a causa de la seva situació de minoria s’aprovin projectes importants i de pressupostos molt alts a la junta de govern local per impedir derrotes doloroses al ple. Minoria. Una situació ideal per parlar, per discutir, per arribar a acords, per intentar superar visions partidistes i tàctiques a la cerca constant del vot. Que fàcil seria intentar una negociació prèvia, on poséssim pros i contres a sobre la taula i poguéssim discutir com a persones i com a polítics, oi? Doncs no, es prefereix la política de partit i de ferides, no fos cas que creguessin que alguna proposta nostra, o del poble, és bona. 

La remodelació del centre. El FEOSL, el pla Zapatero i en concret la proposta d’usos per al vell CAP. La mesa anticrisi. El trasllat de l’estació. La permanent controvèrsia al voltant de la planta de Biomassa. Sabeu qui ho alimenta tot això? La falta de diàleg civilitzat, franc, proper entre els representants polítics, i sobretot amb el poble. No trobem interlocutors, és el primer on ens excusem. Tampoc els busquen, la veritat. 

Perdoneu que em repeteixi, però sabeu per què he acceptat aquest repte de representar a la ciutadania? Doncs per superar aquestes situacions. Per demostrar que és possible una altra política, més franca, més oberta al diàleg allunyat de bilis i retrets, més propera al què entenc és el model democràtic i republicà, on ens puguem entendre amb llums i taquígrafs, on no s’utilitzi la feina d’altres per ensenyar mèrits propis, on anem a una, vaja. A una i amb el poble. Simple, oi?

Si ja ho deia el meu avi, que pobre als mestres no els va poder veure mai: tants mestres i tan poques lliçons…