La pedagogia parla de propiciar coneixements, procediments i actituds. Certament són tres aspectes complementaris de la formació humana i de la mateixa manera de ser de les persones. Dels tres àmbits, però, ara voldria fer algunes consideracions sobre les actituds. Una actitud és una predisposició davant d’un fet, una manera de reaccionar. Les actituds humanes són molt diverses, gairebé tantes com persones.
Tot i així, ens interessa classificar-les i ordenar-les, mirar de posar ordre i aleshores considerem que determinades actituds són bones o són acceptables i d’altres no ho son tant. Els principis morals i els valors socials dominants ens poden fer decantar una determinada actitud vers un o altre pol. En el fons, tot procés educatiu, i fins i tot la cultura sencera, tendeix a crear patrons de conducta i, en conseqüència, actituds humanes, de manera que globalment podem considerar que una conducta és bona o no.
Trobo que és molt important l’actitud humana davant els fets de la vida. Crec que això és tan o més rellevant que saber moltes coses, o fins i tot tenir grans habilitats per a solucionar els problemes que van sorgint diàriament. Una bona actitud és un element molt positiu: què fem, com actuem, què diem, tot són actituds. Les actituds humanes, poden ser mínimament previsibles en un context de cultura i de civilització, d’urbanitat, d’educació. Per això podem parlar de persones educades, de bones persones, de persones que reaccionen positivament davant les dificultats, de persones que ajuden els altres… Quants valors humans hi ha al darrere de les actituds! Perquè n’hi ha actituds bones i actituds dolentes. Saludar quan entrem en una casa, per exemple, sempre és senyal d’una actitud bona, perquè suposa tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Quan comencem a relativitzar la correcció de les nostres actituds introduïm un element molt perillós: si no sabem si està bé o malament saludar, o tant se’ns en dona, les actituds de les persones es fan imprevisibles i aleshores es poden generar actituds de tirania, despotisme, de falta de límits, d’indiferència, de relativisme.
Les actituds humanes s’han de moure des de la llibertat però amb els límits propis de la necessitat de viure en societat, de la convivència, del respecte als altres i de la coherència entre allò què es pensa, què es diu i què es fa. Potser una part important de les reaccions neuròtiques en la nostra societat venen donades pel fet de no tenir clar quines han de ser les pautes de conducta que s’han de seguir.
Tot el que us he dit m’ha vingut al cap després de celebrar que ara fa uns anys uns veïns nous van venir a viure davant de casa nostra, i encara no ens saludem. No ens han dit ni ase ni bèstia. Sempre miren cap una altra banda. No es deixen comunicar. És estrany, oi?
