El llibre El Moviment estudiantil a Barcelona (1965-1975) de la Francina Espuny, publicat per l’Editorial Malhivern i guardonat amb el Premi Argó 2008 que concedeix la Universitat Autònoma de Barcelona, tant pel tema que tracta com per la seva metodologia emprada, es converteix en un autèntic document en favor de la recuperació de la memòria històrica que es fa tan necessària en els nostres dies. D’aquesta manera, en el llibre podríem diferenciar tres parts: una bona contextualització del període examinat, una anàlisi completa del moviment estudiantil a Barcelona durant el franquisme i una part testimonial amb les entrevistes a diferents personatges que, d’una manera o una altra, van viure aquesta època.
En les primeres pàgines se’ns presenta la situació de Barcelona, de Catalunya, en general, en plena dictadura franquista. Ens posa en antecedents fent referència a la dècada dels anys cinquanta per, després, en el marc teòric, delimitar el seu estudi just en el moment en que es produeix la creació del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona fins la mort del dictador Francisco Franco. D’una manera ràpida, però clara i senzilla, esmenta esdeveniments socials, econòmics i polítics que van marcar el transcurs d’aquells dies com, per exemple, el Referèndum de la “Ley Orgánica del Estado”, el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor del dictador, el Maig francès, l’atemptat a Carrero Blanco, la condemna i execució de Salvador Puig Antich…
Tot aquest context permet centrar-se amb exhaustivitat en el moviment estudiantil a Barcelona i presenta els fets de manera cronològica, detallada i sobretot amb gran rigor. Explica acuradament la formació del Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, la seves tasques i accions clandestines sota la por i temor de les possibles represàlies del Règim, les ajudes i intervencions d’altres grups de professors, intel·lectuals o sectors de l’Església que s’oposaren a la dictadura. Precisament, un dels successos que ocupa un lloc important i decisiu en aquest treball és la Caputxinada. La Francina explica com “el dia 9 de març del 1966 es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià “els aproximadament quatre-cents cinquanta consellers i delegats de curs que havien estat elegits l’octubre anterior, així com també observadors dels cursos preuniversitaris d’alguns instituts i escoles i alguns periodistes.” Es tractava de l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants.” L’aparició de la policia i la seva intervenció, el tancament dels estudiants durant tres dies “van provocar un allau de protestes i manifestacions, així com actes a diverses entitats ciutadanes i assembles a les facultats.”
Però, crec, són les entrevistes les que aporten un valor afegit a aquest treball, perquè en elles recull les vivències, les experiències en primera persona, posant cara i ulls a aquells que des de diferents posicions van viure en primera línia i activament fets que marcaren, sens dubte, la història de Catalunya i les seves pròpies vides. Entrevista a Quim Boix, cofundador del Sindicat Democràtic d’Estudiants; a Leopoldo Espuny, el seu pare, que va ser membre del comitè d’estudiants del PSUC; a Ramon Masip que va estar vinculat als grups nacionalistes catalans i republicans; i al pare Joan Botam, que en el moment de la Caputxinada era el provincial dels caputxins i superior de la casa de Sarrià. Totes i cadascuna de les entrevistes que realitza la Francina estan impregnades d’un ambient afable i amical amb el que aconsegueix que els entrevistats es deixin anar i parlin sense embuts de moments difícils, de situacions complicades i personals que han marcat les seves trajectòries vitals. Al mateix temps, en general, les paraules dels entrevistats tenen un fil conductor, un sentiment comú i és el d’haver obrat units per uns mateixos ideals. En Quim Boix senyala que fou “una etapa que demostrava que és possible treballar col·lectivament, que és possible una forma d’organitzar en què la gent participi, una forma que respecti les opinions.” En aquesta mateixa línia, en Ramon Masip confessa que “en aquells moments tothom era un. Només hi havia una finalitat. En fi, en unia a tots, i la cosa la teníem molt clara, i ara encara la tenim clara: nosaltres el que volem és canviar el règim.” Paraules que ens conviden a la reflexió no només dels fets ja passats que marcaren el nostre present, sinó també paraules que ens han d’ajudar a crear un nou futur.
