Ahir el Patronat es va omplir amb vora de dues-centes persones amb ocasió de l’acte organitzat per Òmnium Cultural i AraVallès i amb el suport de L’EspaiDigital.cat i la Plataforma Cívica La Garriga Decideix (PCLGD), “(En)raonem la independència“, que va portar a
L’acte es va obrir amb una presentació de l’Oriol Ramon, secretari d’Òmnium Cultural de la Garriga. Ja en el parlament inicial va quedar clar que l’acte era declaradament independentista, més enllà de l’autonomisme o el federalisme. Després del parlament de Ramon i de la projecció d’un vídeo d’una actuació dels Brams, l’Albert Benzekry, en qualitat de representant de la secció local d’Òmnium, va prendre la paraula.
Benzekry va esmentar que Òmnium és una organització cultural i no política, però que tampoc és apolítica, sobretot tenint en compte que la llengua i la cultura són el que conforma la identitat d’un país. Segons Benzekry, les consultes són un tema que toca “directament” a Òmnium, que es posiciona a favor d’aquestes i de la plataforma
Ribera, en un to potser més planer, va començar el seu discurs dient que tot i que tenia cinc arguments per a defensar l’independentisme, només es quedava amb un. Els cinc arguments de Ribera eren l’històric, que va dir que no defensaria perquè la història “sempre té dos discursos mentre hi ha un conflicte obert, una ferida oberta”; els motius econòmics, els de llengua i cultura, l’argument identitari, que tampoc defensaria, i finalment el que sí que volia defensar, l’argument de la defensa de la democràcia. Ribera va explicar al públic que entén que “el que hi ha a Espanya no és democràcia, ja que la transició només va europeitzar i modernitzar el franquisme. Quan Franco va dir lo dejo todo atado y bien atado es referia al que tenim ara a Espanya”. Ribera va insistir en el caràcter marcadament democràtic d’unes consultes populars, que entén com un exercici de “construcció de país i destrucció d’Espanya”, i va declarar que el moment d’”aixecar-se de la taula i deixar el joc” era clau i a prop.
El següent en prendre la paraula va ser Alfons López Tena, militant de Convergència, president del Cercle d’Estudis Sobiranistes i coordinador de la primera onada de consultes. Així com el discurs de Ribera va ser de caire emocional, López Tena oferia una sèrie d’arguments pragmàtics per a justificar la independència de Catalunya. Va començar dient que fins ara totes les iniciatives independentistes havien estat reprimides o bé amb presó o amb violència, però que aquestes consultes populars eren totalment legals i no es podien reprimir ni per part de
Segons López Tena, el camí de Catalunya cap a la independència ve marcat per la negativa constant d’Espanya de permetre l’autogovern a Catalunya. Va insistir en els “seixanta o setanta anys d’espoli fiscal que portem” i en que l’Estat només dóna a
Aquests arguments van portar a López Tena a la conclusió de que “Espanya no canviarà per a satisfer Catalunya” i que si no es pot aconseguir l’autogovern dins de l’Estat espanyol, cal deixar-lo. Va tancar la seva intervenció declarant que “si el règim d’autonomia és tant bo, que Espanya es converteixi en autonomia d’Alemanya. Si la independència és bona per a Espanya, és bona per a Catalunya.”
L’últim en intervenir va ser Oriol Junqueras, historiador i eurodiputat per ERC. Va començar la seva intervenció dient que “Catalunya molt sovint ha estat esclava de les seves febleses, i cal recordar-ho, però raonant guanyarem, perquè tenim molts arguments a favor”. Segons Junqueras, Catalunya ha guanyat la batalla de la raó, però ha de recordar que l’independentisme és també sentimental i identitari, i que també cal reconèixer aquesta vessant, i tenir “persistència i paciència”. També va remarcar que les condicions actuals són les més favorables en els últims tres-cents anys per a aconseguir la independència, i que tot i que els espanyols individuals no tenen res en contra de la independència en la majoria dels casos, l’aparell estatal sí que està totalment en contra.
Junqueras va remarcar que “el rival no és fàcil de vèncer, només es pot compensar la força de l’Estat espanyol amb l’esforç dels catalans, ja que Catalunya no té una estructura estatal pròpia”. L’historiador va fer una crida a aquest esforç, i a fer-lo d’una manera sostinguda en el temps. Segons el seu parer, al principi del segle vint Catalunya no tenia estat, mancomunitat, universitats o escoles, i tot i així el país va donar al món catalans universals com Pau Claris. Va tancar així el seu parlament, fent una crida al treball i la autoexigència, a “assumir el repte de ser exigents amb nosaltres mateixos i fer l’esforç. Només així podrem guanyar”.
Després dels aplaudiments del públic, que ja havien estat abundants per a tots els ponents, l’acte es va tancar amb una cantada no menys emotiva dels Segadors. El proper vint-i-cinc d’abril es celebren les consultes populars per la independència de Catalunya a multitud de municipis. A
Marc Bellmunt
Fotografia: Berta Florés (OAMC)
