“Fa uns dies, un bon amic, lletraferit, molt, de feridura greu i crònica, em va fer a mans un opuscle titulat Nunca te hagas librero”. Així començava un article que vaig publicar el 14 d’abril de 2008 i que després vaig recollir en el llibre Els brots de la nit.
Aquest amic “lletraferit, molt, de feridura greu i crònica” era en Xavier Aguilar, realment un lletraferit com pocs n’he conegut. Persona culte entre les cultes, d’agradable conversa, honest i fidel a si mateix i als amics. Respectuós i obert a les idees dels demés. Sempre que havies parlat amb ell més de cinc minuts havies aprés alguna cosa, sobretot de lectures, autors i llibres. La pantalla del mòbil el delatava; era en Xavier Aguilar. Gairebé no havies tingut temps de despenjar que senties la seva veu inconfusible: “Josep Maria he trobat un llibre interessantíssim, te’l recomano…”. En Xavier, com a bon lletraferit, tenia la seva llibreria de referència, la Laie de Barcelona. Hi baixava en tren, des de La Garriga, un cop a la setmana. Hi remenava llibres, parlava amb el seu llibreter de capçalera i, naturalment, sempre se’n enduia algun o alguns. Llegia llibres quatre hores diàries, endemés dels diaris i revistes habituals. Prenia notes, feia resums i recomanacions als amics. Escoltava música, sobretot Wagner, el seu preferit. Era habitual de l’Ateneu barcelonès i del nostre comú Ateneu per la dignitat del Vallès Oriental en el que hi esmerçàvem hores de conversa, discussió i en les que en Xavier hi abocava el fruit de les seves lectures i estudis. Era un home progressista, no “progre”, conseqüent amb les seves idees, que tothom respectava perquè ell respectava les dels demés. No és un tòpic, serà veritat, ja ho és: et trobarem a faltar.
Xavier, des del record més entranyable, quatre llàgrimes que no puc reprimir.
Josep M. Boixareu.
