Aparellats

Si més no lingüísticament i temporal, perquè això és el que va ocórrer el dilluns 15 de març a can Raspall. La nova edició –la dotzena des del 2004– del programa Voluntariat per la Llengua, convocada per l’Oficina de Català de la Garriga, amb el suport i col·laboració d’Òmnium Cultural, va reunir 26 parelles –aprenents i voluntaris– en aquest darrer tram que l’alumnat enfila com a colofó del curs de català, això és, llançar-se a parlar la llengua més enllà de les parets de l’aula.

Des d’Òmnium, presents i actius en l’origen de la iniciativa, ens en felicitem sincerament, i en aquesta ocasió volem ressenyar nous elements que ens han de permetre –encara més– avalar l’èxit i l’efectivitat de la proposta.

En primer lloc, la implicació sense reserves de les escoles Pinetons i Giroi. Ningú no dubta que l’escola no és només un punt de trobada  per als alumnes, sinó també  per als pares que, procedents de geografies diverses, hi escolaritzen els seus fills. En aquest sentit, que les Ampes s’hagin ofert com a mitjanceres i col·laboradores no fa més que reafirmar la realitat escolar com a agent potencialment cohesionador d’una societat cada volta més complexa en la seva composició cultural.

En segon lloc, cal assenyalar el compromís adquirit per part de la majoria de comerços associats a l’ASIC, i també d’altres, per tal de facilitar la conversa a aquells alumnes –trasmudats en clients, en definitiva– que se’ls adrecen en un català potser encara dubitatiu, poc ortodox o amb un accent desacostumat. Un distintiu acredita els comerços com a col·laboradors. Si és en l’espai públic on hem de fer –on volem fer– que el català sigui, en un context multilingüe (a la Garriga se’n parlen una cinquantena!), la llengua comuna de trobada per a/de tots els qui compartim un desig de normalitat pel català, segurament no hi ha millor lloc on començar a posar-ho en pràctica que en el marc del comerç de proximitat, oimés quan les pràctiques sociolingüístiques dels catalanoparlants habituals indiquen, precisament, un gest contrari al desitjable i que consisteix en l’abandó del català quan hom s’adona que l’altre no el té com a llengua habitual. En aquest sentit, gosaríem afirmar que el repte és mutu. Encoratjar el client-aprenent a perseverar –en aquest context l’error no és sinó un símptoma d’aprenentatge– i animar el comerciant a no canviar de llengua i a facilitar-ne la parla (ei, i la compra…).

En tercer i últim lloc, no és sobrer assenyalar el component lúdic de la proposta. És evident que una conversa distesa i relaxada, pactada en hora i lloc convinguts un cop o més a la setmana, té un valor que transcendeix el pedagògic i posa en contacte realitats sovint prou diferents que es descobreixen mútuament. Sempre recordo aquelles paraules que l’escriptora vigatana Laila Karrouch ens va dir a la Garriga en la presentació d’un seu llibre el 2004: “A vegades semblem ombres que passen una al costat de l’altra…”.

La iniciativa, doncs, té tot el nostre suport i agraïment, i des d’aquí felicitem la bona tasca que fa l’Oficina de Català, i també els voluntaris, pel seu gest altruista, i els alumnes, pel resultat de la seva feina. Amb naturalitat i sense complexos –sense ombres–, amb les complicitats necessàries i la participació de tothom, anem engrandint un espai de comunicació obert a molts fronts i possibilitats; no pas un punt comú de trobada, sinó un punt col·lectiu de partida.