Amb motiu del quinzè aniversari del Cineclub de La Garriga, aquesta entitat celebra una sèrie d’activitats avui dissabte vint-i-set de febrer. Sota un cel dissortadament plujós, ens trobem amb Meritxell Català, portaveu del Cineclub, a la paradeta muntada a la Plaça Can Dachs per a l’ocasió. Li preguntem sobre aquest projecte cultural que avui es confirma una mica més com una institució dins del poble:
L’Espai Digital: Amb quina voluntat es va crear el Cineclub ?
Meritxell Català: Bàsicament es crea perquè a La Garriga tenim el luxe de tenir el Cinema Alhambra. I, és clar, arriba un moment, fa quinze anys, quan començaven a aparèixer les macro sales, en el qual ens adonem de que la gent no és prou conscient del que té a La Garriga: una programació regular de cinema de qualitat. La gent que funda el Cineclub és això el que busca, fer conscient a la població de l’existència de l’Alhambra. Donar recolzament a en Miró i la feina que fa al cinema.
L’E.D.: Buscant sempre el cinema de qualitat.
M.C.: Clar, i també va coincidir que la gent que ho va començar estava ficada en el món del cinema, com en Martí Porter, fill d’en Miquel Porter, que era crític de cinema molt reconegut. També hi havia molta gent jove estudiant cinema llavors. Era donar suport al cinema de qualitat que es projectava a l’Alhambra, i a la vegada donar una empenta al cinema més alternatiu, d’autor, de documentals…
L’E.D.: Davant dels multi cines, us veieu en l’obligació de donar l’alternativa amb cinema de qualitat, d’autor, etc…
M.C.: Bàsicament ens trobem en això, perquè a en Miró tothom el coneix aquí a la Garriga, sempre està “que ara plegaré, que no ho veig clar…”, la gent que va al cinema de La Garriga s’adona que això no pot ser, de que el cinema val molt la pena, i diu “va, muntem un cineclub, donem-li empenta, difusió”. Llavors va passar una molt bona època, perquè en Miró coneixia a gent que treballava en la distribució de clàssics, i els dijous es feia cinema d’autor, perquè ens sortia molt bé de preu. Ara, el que ens mata és el preu… és el que ens mata a nosaltres o a qualsevol cineclub; els drets d’autor s’emporten la majoria del pressupost.
L’E.D.: Surt molt car projectar aquest tipus de cinema?
M.C.: Moltíssim! I a vegades surt més car projectar un documental que l’última producció de Hollywood. Bé, no és un drama, però s’hi ha de comptar, i socis no ens en sobren… has d’oferir molta cosa al soci perquè vingui.
L’E.D.: Quants socis té el cineclub ara mateix?
M.C.: Ara mateix som una setantena.
L’E.D.: Fins i tot quan el cinema Alhambra és un cinema al que es va dedicar un documental fa uns anys.
M.C.: Sí! El va fer una de les sòcies fundadores, la Meritxell Soler.
L’E.D.: Sobretot a l’època d’aparició dels cinemes El Nord, i el tancament dels Oscars a Granollers, van aparèixer molts escrits on es deia que l’Alhambra es postulaba com l’alternativa de qualitat per als cinèfils de la zona.
M.C.: I de fet, quan es va prendre per part del cinema la decisió de “passar” de les superproduccions, de només projectar les que obliga la distribuïdora i apostar per un altre tipus de cinema, va agafar molta més gent. Els multi cines no deixen de ser per a aquell públic que es baixa el cinema d’internet… molts s’estan morint i projectes com l’Alhambra tiren endavant. Suposo que no van tan desencaminats.
L’E.D.: Avui projecteu amb motiu de la celebració de l’aniversari Invictus, l’última de la Disney i Chéri.
M.C.: Quant fem celebracions sempre hem de saber que el tipus de cine d’autor, etcètera, té un públic molt definit i potser minoritari, i quan es celebra una data concreta o es fa la Mostra, sempre hem de tenir en compte que més enllà d’aquest cinema, més enllà del públic entès i cinèfil, s’ha d’arribar a un públic més popular.
L’E.D.: La divisió entre el cinema culte però minoritari i el popular però majoritari.
M.C.: Sempre tens aquella pregunta, de si et quedes l’elit i tens el públic que tens, o baixes a un pla més popular, i en aquest pla més popular comences a ensenyar que hi ha vida més enllà del tipus de cinema que veuen habitualment…
L’E.D.: Vida més enllà de Hollywood.
M.C.: Sempre procurem això. En una altra època del Cineclub, amb una direcció diferent, Disney estava proscrit, però si ara fent una de Disney i fent una xocolatada et venen uns nens, i uns pares, i et coneixen… i així potser tens públic nou per la Mostra.
L’E.D.: Es podria dir que fan una funció de prescriptors de bon cinema.
M.C.: Sense ànim de voler criticar els gustos de ningú, nosaltres diem “mira, a part del que t’agrada, també hi ha això”.
L’E.D.: Quin perfil té el soci del Cineclub?
M.C.: Ui, hi ha de tot, des del cinèfil més típic fins a les senyores grans que s’apunten només per donar suport al cinema Alhambra. De fet, fa poc vàrem projectar en una sessió golfa de la Mostra Nine Songs (NOTA: Nine Songs és una pel·lícula de Michael Winterbottom on es narra el romanç entre una parella que es coneix i es veu en concerts, contraposant aquestes nou cançons i els seus concerts amb escenes dels seus encontres sexuals prou explícites) i no veig a una senyora gran veient una pel·lícula com aquesta…
L’E.D.: Què li aporta al poble el Cineclub i el Cinema Alhambra?
M.C.: Jo penso que en qualsevol poble del món, un cinema com l’Alhambra estaria súper protegit i tindria molt de suport, i bé, a qualsevol poble civilitzat del món ho estaria, i aquí això no passa.
L’E.D.: La Garriga no és gaire civilitzada en aquest sentit?
M.C.: Això no passa… nosaltres ens trobem que des de l’Ajuntament es té el Patronat, que va crear una sèrie d’expectatives en el seu dia que no s’han acomplert, i això ho reconeixerà qualsevol representant de l’Ajuntament així en petit comittée, així ho veiem els habitants de La Garriga… Nosaltres ens trobem que quan volem fer una mostra ens diuen: “Sí, però al Patronat”, i no; el cine es fa al cinema. Al Patronat, si hi volem fer alguna cosa més, doncs gràcies per deixar-nos-el, però en tot cas ja es fa “Cine a la Fresca”. No veiem que hi hagi un reconeixement explícit, no tant de diners, sinó de que el cinema Alhambra es reconegui com el patrimoni del poble que és. Ells s’emparen, i és comprensible, en que és una empresa privada. Però quan el tanquin, qui farà cinema a La Garriga?
L’E.D.: Ja per tancar, apostes pels Oscars?
M.C.: Jo només espero que Avatar no… ja ens van colar una vegada Titanic…
Marc Bellmunt
