Una de les paradoxes que més costa assumir als qui arriben a un càrrec de govern és que intentar governar per a tothom, o al menys sense afavorir determinats interessos particulars, pot comportar no rebre el suport entusiasta de ningú. No és d’estranyar: quan apareixen grans decisions (i oportunitats) per a un poble, aquestes són necessàriament conflictives. I de vegades són esbiaixadament conflictives: hi ha la predisposició de dir que no (o que sí) en públic, tot i que una majoria silenciosa pensi que potser l’opció contrària i antipàtica resulti al cap i a la fi la més raonable. Si es fa ben fet. Els governants i els ciutadans de la Garriga tenen, afortunadament, decisions d’aquest tipus per prendre en els propers mesos.
Dic afortunadament, perquè no hi ha res pitjor per a un poble que la tranquil·litat del buit polític, de la manca d’oportunitats, de l’absència de projectes controvertits. El debat sobre què s’ha de fer i com s’ha de fer a la Garriga està obert: la possibilitat de desdoblar la línia de tren i de convertir la Garriga en una estació important de la línia de Vic-Puigcerdà, la rehabilitació del centre històric i el conseqüent impuls del comerç i els serveis al municipi, el projecte de creació d’una planta de cogeneració de biomassa… com ahir van ser la reordenació de la Sínia amb la creació d’un nou CAP (en procés final de construcció) i altres projectes.
El problema és que sovint el debat polític garriguenc es bloqueja només començar, amb arguments de calibre gros, blancs o negres… Es troben a faltar veus que facin l’esforç de valorar pros i contres. Que n’hi ha, però poc valorades i dubtosament respectades. I el que resulta més curiós: de vegades, qui més seny demana en un tema, apareix ben aliniat i sense matisos en un altre. El millor exponent d’aquesta insuficiència són els partits del nostre poble. Si em permeten generalitzar, sense que això necessàriament faci justícia a tothom, em fa la sensació que molts dels nostres líders polítics municipals es troben massa acostumats a dir una cosa en públic i l’altra ben diferent en privat. A reconèixer la complexitat dels temes en reunions tancades, i a disparar demagògia gratuita en públic. Potser tot plegat és inevitable. Però un no deixa de tenir la sensació que hom comença a estar cansat dels argumentaris de partit, de les posicions de cara a la gal·leria pròpia, i d’allò que els francesos diuen la “langue de bois”, la llengua de fusta, pomposa, inflamada, però buida: parlar molt i no dir res. A la política garriguenca li sobra ideologia i li falten idees. Li sobra tàctica i li falta estratègia.
Que un mitjà de comunicació com aquest iniciï una nova etapa no deixa de suposar un motiu d’esperança perquè noves veus i noves cares puguin expressar-se i ajudar-nos a imaginar de forma més realista i imaginativa el futur del nostre poble. La Garriga s’ho mereix.
Joan Rodríguez
Primer Secretari del PSC de la Garriga
