En aquestes coses de Hollywood mai no se sap, però sembla que s’hagin posat d’acord les diverses productores cinematogràfiques per oferir-nos un seguit de pel·lícules que no se centren tant en plasmar la imaginació del guionista ni en passar a imatges un text literari, sinó en recrear un passatge de la història. Coincideixen en la gran pantalla títols com El desafío: Frost contra Nixon, que explica l’ocasió en què a un xouman de la televisió anglosaxona va ficar-se-li al cap la idea de fer confessar al dimissionari president Nixon que efectivament estava implicat conscientment en la trama del Watergate; Mi nombre es Harvey Milk, un biopic o biografia en imatges que repassa la vida del primer polític declaradament homosexual que va aconseguir ser escollit per a un càrrec públic als Estats Units i que va ser assassinat als onze mesos de dedicar-se a la política;
Podríem arribar a pensar que els films del gènere històric no tenen cap secret. Els esdeveniments reals marquen la pauta del guió, i l’únic que cal és plasmar els actes passats en forma d’imatges. Les pel·lícules històriques tenen l’avantatge o l’inconvenient que els espectadors ja sabem què passarà. Si acudim al cinema a veure el film en qüestió generalment és perquè ens interessa el fet de què tracta, o potser perquè n’hem sentit a parlar i ens agradaria aprofundir més en el tema, però no pas perquè estiguem esperant que ens sorprenguin.
Sigui com sigui, el resultat és que, com que ja coneixem l’argument i el final, la difícil tasca del director és, en aquest cas, presentar els fets d’una manera tan especial que ens faci mantenir l’atenció durant les dues hores aproximades que dura el film.
Posats a comparar, que això sempre aclareix les coses, us proposo que gaudiu de Valkiria i El desafío: Frost contra Nixon. El director de la primera va optar per cenyir-se absolutament a la veracitat dels fets. En les audicions a la recerca dels actors protagonistes es va buscar, principalment, la seva similitud física amb els personatges reals. També en el vestuari i en les ambientacions es va
fer un estudi exhaustiu per tal d’aconseguir que tots els detalls fossin el més semblants possible a la realitat. Van intentar accedir a les localitzacions reals i per això van traslladar tot el rodatge a la ciutat de Berlín, i quan no els va ser possible, van reconstruir fidelment els escenaris. L’única concessió que es va permetre el director és que, en comptes de buscar actors amb accent alemany, va optar per un rodatge íntegrament en anglès, per eliminar la possibilitat que l’espectador pogués distreure’s amb l’artificialitat lingüística. Podria dir-se, doncs, que va fer un documental, amb la diferència que en aquest darrer tipus de producte audiovisual les imatges que es fan servir són exclusivament reals.
En la segona pel·lícula, es va optar per una amalgama entre realitat i ficció.Cal dir que el guió cinematogràfic està fet a partir d’una obra de teatre que tracta el mateix tema. Així doncs, el director va mantenir paraula per paraula els diàlegs més emblemàtics de les entrevistes entre Frost i Nixon i va ornamentar la resta de la pel·lícula amb passatges més o menys tragicocòmics que corresponen a les vides privades dels personatges. Tot plegat per aconseguir un producte veraç però alhora atractiu i entretingut.
