Aquest cap de setmana m’he arribat al Palau Robert, de Barcelona, per veure l’exposició “L’art de l’engany”, en la qual es fa un breu repàs de l’evolució dels efectes especials no digitals del món del cinema. És interessant adonar-se que, en una època en què sembla que les coses més noves i sorprenents només es poden fer amb ordinador, perdura encara una sèrie d’artesans que a base de resines, silicones, gelatines, alginats, làtex i espumes són capaços de crear criatures inimaginables.
Si hi aneu –teniu temps fins el 30 d’agost i és relativament ràpida de veure- sereu testimonis de la quantitat de pròtesis i maquillatges especials que s’utilitzen en pel·lícules tan quotidianes com “Mar adentro”, “El orfanato” o
“Forasters”, per citar-ne tres de casa nostra. A més a més podreu entendre els mecanismes que fan possible el moviment dels animatrònics, les rèpliques d’animals o humans de cos sencer o per parts que es mouen gràcies a ginys interiors manuals, mecànics o electrònics, normalment utilitzats en films de gènere fantàstic o de terror.
Des d’aquesta exposició, a part dels monstres i de les ferides i malformacions fastigoses que són capaços de crear des de, per exemple, l’empresa catalana DDT d’efectes especials no digitals, també podreu fer-vos paga de la manera com antany els cineastes filmaven les “pel·lícules amb monstre”, i us sorprendreu al veure que ja des de l’inici de la història del cinema s’han incorporat els elements no reals a les filmacions. La tècnica utilitzada aleshores era la del Stop Motion, consistent en la superposició, imatge a imatge, dels moviments d’un ninot, el monstre, sobre una projecció de la gravació prèviament feta amb els actors en els escenaris reals.
Aquesta mateixa tècnica, la del Stop Motion, és la que s’utilitza en el film que us recomano de veure durant aquestes properes setmanes: Los mundos de Coraline. Es tracta d’una pel·lícula d’animació per a adults –la història que explica té molt a veure amb els fantasmes i els monstres dels nostres malsons- feta a base de ninots i decorats de plastilina. Aquests ninots són moguts manualment pels animadors, de manera que cada nova imatge filmada, que té una duració d’una part de segon, inclou el nou moviment del ninot. Posteriorment, com quasi totes les pel·lícules, la filmació passa pels circuits digitals que acaben de perfilar els possibles errors i incorporen algun efecte lluminós. Los mundos de Coraline té com a valor afegit la possibilitat de ser visionada en 3 dimensions, cosa que ens ofereix la possibilitat de tenir la sensació que ens movem dins de l’escenari de la història.
Ja veieu que les 3 dimensions comencen a formar part de la normalitat dels nostres cinemes tot i que, si ho compareu amb el realisme dels films projectats a les sales Imax (a Barcelona, al Port Vell), el sistema dels cinemes convencionals queda una mica limitat.
