Quina peli més fosca

0
87

Mentre per davant dels meus ulls es desenvolupava el primer acte de Señales del futuro, no vaig poder evitar de dir “quina pel·lícula més fosca, no sembla de ciència ficció”. Aquesta sensació em va portar a reflexionar sobre la manera com els directors plantegen l’ambientació dels seus films.

Durant l’època daurada de la investigació i l’experimentació creativa, en el temps en què els corrents artístics se succeïen vertiginosament, buscant exacervats l’autèntica veritat ideològica i plasmant els sentiments i les emocions sobre retalls de tela, el món del cinema també va viure la seva pròpia recerca. Eren temps convulsos i l’art era una resposta a la complicada realitat social i política. Parlem, aproximadament, de la segona dècada del segle XX.

Llavors, per exemple, l’expressionisme alemany es plasmava en la pantalla gran a través d’històries tètriques, plagades de monstres i de misèries humanes. El so era pràcticament inexistent en els films, fora de les melodies que en alguns teatres oferia un piano de suport. Per tant, la imatge havia d’expressar tot allò que el director volia explicar amb la seva història. Els personatges afligits moralment caminaven amb dificultats, fent esses, recolzant-se en els elements escenogràfics; els dolents tenien sempre algun defecte físic que els identificava com a éssers malignes; els decorats i la il·luminació reforçaven la intenció del director, ajudant a crear  una atmosfera angoixant a base d’ombres molt marcades, zones fosques i una escenografia que pràcticament es tirava sobre els personatges.

L’herència del que us he explicat es plasma avui en dia en el fet que els espectadors actuals som capaços de reconèixer, entre molts altres aspectes, les convencions cinematogràfiques respecte les ambientacions.

Feia referència, al principi de l’article, a Señales del futuro. Presentada com una pel·lícula de ciència ficció a la cartellera, si us apropeu a visitar aquesta història de seguida us adonareu que hi ha quelcom que no acaba de lligar. El protagonista és un home amargat, que viu una vida afligida. Això se’ns explica, a part de amb les paraules i amb el comportament, amb la casa en la que viu. El seu entorn domèstic és un reflex absolut de la seva ànima: un ambient desordenat, unes parets escrostonades, uns mobles abarrotats de paperassa, una vivenda que cau de vella, tot plegat decorat en verds i marrons bruts i foscos. De fet, tot el film està cobert d’una pàtina de tristor: l’acció se situa en una tardor grisa i ventosa i tots els escenaris estan revestits de colors apagats. A més a més, les escenes cabdals del film se situen totes a la foscor o a la nit. La conclusió que s’obté de la pel·lícula només passat el primer acte és que es tracta més aviat d’un film amb pretensions d’apocalipsi i terror que no pas de ciència ficció tradicional, on el que impera són les superfícies brillants i els espais nets i diàfans.

Nria_Farrs

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada