No puc (ni vull) amagar la fascinació que sobre mi exerceixen les pel·lícules ambientades a la primera meitat del segle XX. La vida de vegades t’ofereix sorpreses, i la meva per a aquestes dates ha estat la coincidència a les pantalles de dos films tan diferents i alhora tan interessants com els que ocuparan aquest article.
Amb el cor de western ens arriba una història que ens transporta a les antípodes de la nostra terra: Australia. Situada just abans de
de molt de temps de separació. D’altra banda, sota el títol anèmic, ambigu i poc afortunat de Una familia con clase, Larita (així, sense cognoms suficientment importants com per ser recordats), una dona nord-americana avançada a la seva època, es trasllada a l’Anglaterra dels anys 20 per conèixer la família del seu recent marit.
Deixant de banda les evidents dissenblances que tenen aquestes dues pel·lícules (argument, tractament visual, situació física, gènere cinematogràfic i tantes altres) voldria fer incidència en un aspecte sobre el qual poques vegades reflexionem davant una història de les que ens trobem a la gran pantalla: l’actitud del personatge davant les dificultats. Evidentment, una de les claus perquè una pel·lícula (o qualsevol text de ficció) avanci i es mantingui interessant és que el personatge principal es trobi amb un problema que li capgiri la vida. Si no hi ha conflicte, no hi ha història. Igualment, si el protagonista no s’encara al conflicte i es deixa derrotar per ell a la primera de canvi, sense oferir resistència, tampoc no hi ha història.
Així doncs, les nostres dues heroïnes, s’encaren als seus respectius conflictes. L’exquisida i bonica Lady Sarah agafa els trastos i marxa cap a Austràlia perquè creu que el seu marit li és infidel. Per què si no hauria de desitjar quedar-se en una terra tan hinòspita com desèrtica a cuidar ramats de vaques? La bonica i moderna (i també exquisida) Larita s’enamora a primera vista d’un jove anglès i agafa els trastos cap a Anglaterra, a conèixer la seva família política.
I, per descomptat, una caracterísitca encara més interessant dels bons personatges és que, al llarg del seu enfrontament amb “el problema”, es transformen. Ben aviat en els dos films, les dones intrèpides renuncien per força a la seva idiosincràsia: Larita, conductora de cotxes de carreres i recent guanyadora del Rally de Montecarlo, ha de deixar el volant del seu cotxe al seu marit perquè sigui ell el qui faci l’últim quilòmetre de recorregut fins a la mansió familiar. Lady Sarah, només arribar al moll de Darwin, veu com la seva delicada i caríssima roba interior vola literalment de les seves innumerables maletes a causa de la baralla de l’home –brut i ronyós- que l’ha de portar al seu destí amb la resta d’espècimens homínids borratxos de la cantina del costat del port.
A partir d’aquí, els camins de les dues protagonistes difereixen notòriament. Lady Sarah parteix d’una posició dura i bel·ligerant contra el que l’envolta i, a mesura que avança la història, es va desprenent de les cotilles i, alhora, es va amotllant al lloc, va aprenent costums, modifica sensiblement els seus punts de vista obtusos i acaba per obrir-se d’ulls i d’orelles. Físicament ho veiem reflectit en el seu canvi de vestuari: comença la pel·lícula vestida com si estés a punt d’entrar al Palau de Buckinham, i acaba lluint una senzilla faldilla grisa i una camisa caqui, l’uniforme de l’armada australiana (passant, és clar, pels pantalons i la camisa ocres dels típics vaquers de l’oest). En definitiva, s’adona d’on es troba i (segurament per necessitat) s’adapta al medi.
Tenint en compte que les dues són històries pensades des del segle XXI, si voleu anar més enllà, no us pregunteu quina de les dues dones és la més valenta, sinó quin dels dos projectes cinematogràfics és menys moralitzant. Ja m’ho direu.
