thumb Conxita Bargallo 01Era per allà els anys 70 i feia relativament poc que s’havia aprovat la creació de l’ASSOCIACIÓ D’AMICS D’UNICEF, que és el Fons de les Nacions Unides per a la Infància. En una de les conferències que va pronunciar a l’Aula de la Biblioteca de Catalunya el Dr. Carbonell, que era llavors el pediatre de la Maternitat de Barcelona, va parlar de les dificultats que hi havia en molts dels nens que hi estaven acollits. N’hi havia molts que tenien l’edat pròpia per a l’adopció, i si en tot aquest temps no hi havia hagut un familiar que s’interessés per ells,  alguns no  podien ser adoptats perquè no arribaven al desenvolupament psicològic o físic per tenir les condicions necessàries, ja que el tracte que rebien era molt impersonal. Els cridaven pel número i moltes vegades a través d’un micròfon.

Alguns no parlaven o no caminaven prou segurs per a l’adopció. Va explicar que a Estats Units s’havien creat uns equips de mares, senyores que voluntàriament s’oferien per anar  uns dies a la setmana a fer-se càrrec d’un nen o nena determinats i amb el tracte personal, parlant-los, passejant-los i explicant-los coses, els  menuts reaccionaven i anaven adquirint aquelles facultats que necessitaven. Un bon grup ens hi vam oferir, i quan deixàvem els nostres fills a l’escola anàvem un parell o tres d’hores a fer de mares d’aquells petits, que van respondre d’una manera meravellosa.

   Al principi podíem treure’ls a passejar pel jardí. Molts d’ells no havien vist un cotxe en la seva vida. Després, ja van considerar que potser ens deixaven sortir massa i ens van limitar a quedar-nos en uns patis  enrajolats i se’ns va acabar el jardí, però vaja, els nens anaven responent i de mica en mica els anaven adoptant, cosa que ens feia molta il•lusió per una banda, i ens deixava tristes per l’altra, però totes desitjàvem per a ells que trobessin un bon acolliment familiar i tinguessin una vida plena, culta i el més feliç possible. I pensem que així va ser. Tinc una amiga que va tenir la sort d’anar seguint el desenvolupament del seu, diríem protegit, fins molt de temps després, i va saber que era estimat i acollit amb amor i educat en un bon col•legi que era el que totes les “mares” desitjàvem per a tots ells.

  En aquell temps, si la mare escollia quedar-se després del part a la Maternitat per estar al costat del seu fill, podia fer-ho. Si la família les acceptava podien tornar a casa seva o, si no les volien i es quedaven eren el que en deien les “mecàniques”, totes amb bates de ratlletes blaves i eren les que havien de tenir cura de tots els nens i de fer tota la neteja. No eren gaire ben vistes per les monges perquè totes eren “pecadores”.

  Per raons de la seva feina el meu marit tenia amistat amb un company que li va explicar que feia 15 anys que eren casats i no podien tenir fills, i que la seva il•lusió era poder adoptar un nadó. El meu marit, carregat de bona fe li va comentar que jo anava uns dies a la Maternitat i la feina va ser meva per arribar fins a l’Administració i aconseguir que es posessin en contacte i començar a saber la quantitat de tràmits que es necessitaven. Finalment es van posar d’acord per començar a preparar papers i certificats i es va posar la cosa en marxa. Algun dia jo acompanyava la nostra amiga quan havia de portar papers i coses i ella agraïa la meva companyia.

  Va ser en un d’aquests dies que ens va passar l’anècdota que jo us volia explicar. Era al matí i feia un dia esplendorós. Com sempre vam entrar pel jardí i ens vam trobar amb sor Antònia que sortia amb tota una filera de nenes d’uns quatre anys totes agafades de la maneta. Sor Antònia era molt jove i de les més simpàtiques que coneixíem. Ens vam parar a parlar amb ella, segurament comentant com s’estava de bé prenent una estona aquell sol tan agradable. Jo anava acaronant el capet d’aquella nena que duia sor Antònia agafada de la maneta i vaig agafar-la a coll i li vaig fer un petó. El que va passar llavors no tinc paraules per explicar-ho. De sobte hi va haver un arremolinament de nenes agafant-nos per les faldilles i cridant “Señorita, un beso, un beso por favor. Señorita, un beso por favor”. No cal dir que les vam anar agafant una per una i els vam fer no un, dos, tres petons, els que fossin, i elles abraçades a nosaltres. Hi vam estar una bona estona i la meva amiga i jo en vam sortir amb les cares plenes de llàgrimes, de les nenes i nostres, com encara se’m posen les meves avui dia, després de tants anys, quan en parlo o hi penso. Tot això m’ha fet reflexionar si ens adonem que, de vegades, el fet de fer un petó o una bona abraçada, segons en quines circumstàncies, pot tenir un valor especial per a la persona que el rep.

  El doctor Foch i Camarasa, gran psicòleg i psiquiatre infantil,va dir un dia que amb els fills s’ha de tenir autoritat, però si lluites entre ser sever o amorós, val més que t’inclinis per això últim.

  Els nostres amics finalment no van poder tenir aquell nen acabat de néixer que desitjaven. Només hi havia una nena que tenia prop d’un any. Era preciosa i molt espavilada. Sens dubte els va omplir la vida. Avui dia ocupa un càrrec important a la Caixa i és mare d’un nen de deu anys.

 

blog comments powered by Disqus