LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Albert Ses_01Com cada quatre anys, les eleccions municipals ens han fet estar pendents de l’escrutini fins tard. Pot ser que a alguns el sopar no se´ls acabés de posar bé mentre, que per a d'altres, va ser una nit històrica, de canvi i d'esperança. Sense parlar de la resta de l’Estat, on només calia mirar les cares dels diferents corresponsals de mitjans catalans per adonar-se de la satisfacció que els produïa la fi de l´hegemonia popular, el mapa acolorit del Principat denota una vegada més la riquesa socio-política de la nostra gent.

La diversitat és bona per naturalesa i encara ho és més si, malgrat tot, som capaços de posar-nos d’acord en moments clau. És ben cert que el vot independentista en relació amb les eleccions de 2011 ha augmentat un 8% i ha passat a ser més progressista, amb un bon grapat de regidors nous que no pararan de treballar perquè el 27-S els catalans, ara sí, puguem ser consultats de nou amb totes les garanties democràtiques. Ara bé, l’altaveu de totes les mobilitzacions, l’aparador immillorable de la nostra nació, Barcelona, ha fet un gir de 180 graus. Si explicar el procés tenint en compte totes les seves variables ja era complicat, ahir vàrem afegir una nova peça al taler que hi aporta, si més no, nous dubtes.

L’èxit de la candidatura impulsada per la gent i liderada per un figura mediàtica com Ada Colau obre un nou interrogant per al procés que rau en, ras i curt, saber què opinen els seus votants sobre la independència del nostre país. La primera hipòtesi em porta a pensar que això ha estat un exercici de maduresa política i que l’electorat barceloní ha estat capaç de separar les seves prioritats en funció del tipus d’eleccions i que, per tant, hi ha una bona bossa dels qui van apostar pel sí-sí entre els més de 175.000 votants de Barcelona en Comú. Vull entendre que els electors han estat conseqüents amb el tipus d’eleccions que encaraven i han votat eminentment en clau municipal. Els barcelonins que han apostat pel canvi ho han fet il·lusionats per una promesa de millora i de reducció de les desigualtats socials independentment del seu grau de compromís amb la llibertat d’aquest país.

La segona és la que alguns pessimistes volen veure i que confirmaria que a l´hora de la veritat, els partidaris de l’emancipació nacional no acumulen prou efectius per aconseguir una majoria suficient. Es confirmarien els pronòstics que preveien que la regeneració de la classe política té més pes que el fet de posar les bases d’un nou Estat per a una bona part de catalans. Que el personalisme de Pablo Iglesias tindrà més pes dins la coalició ahir guanyadora que la pròpia Colau per així atenuar qualsevol sortida de guió que vagi més enllà del recolzament al dret a decidir.

La tercera, més alarmant, és que hi ha una gran massa de gent que se sent còmode amb la indefinició envers l’emancipació nacional del país. En aquest cas, hi ha molta feina a fer per part dels agents actius de l’independentisme, que hauran de presentar arguments prou seductors perquè una part d’aquest electorat obert a tants canvis, en decideixi fer encara un més. A més de presentar vells i nous arguments, caldrà respectar i abraçar part de les reivindicacions d’aquest electorat, fent encara més transversal el moviment. Actituds com les viscudes durant el debat electoral del passat dimecres a la Garriga, amb xiulets sonors al candidat de Ciutadans quan va començar a parlar en castellà, no ajuden a què molts dels qui encara ara se senten còmodes dins de la indefinició, decideixin deixar d’estar-ne.

Sigui quina sigui la resposta a aquest gran interrogant que ahir va irrompre a Barcelona, només hi ha una manera d'esbrinar-la: convocar formalment les eleccions del 27 de setembre i, mitjançant una campanya constructiva, no excloent i agosarada socialment, votar amb tots els arguments damunt la taula.

@seseballart

blog comments powered by Disqus