Perez-FrancescAvui es parla de la  joventut com un concepte sociològic, una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir què és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals pot tenir moltes i importants excepcions. Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat –amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68-, o la revolta enfront les institucions –fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”-, fins el punt que sembla que la vida en permanent estat d’adolescència es defensi com un valor moral superior a qualsevol altre.

Així  ésser jove és concebut per alguns com el millor estadi de la vida, la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”, ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.

No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida, un estadi en el qual la persona que sempre està en construcció pot projectar el seu futur i la seva esperança.  Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions i, per tant, ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes. Ara bé, també és cert que avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut en un món molt diferent de les precedents: un món mes intercomunicat que mai, gràcies a les TIC –Tecnologies de la Informació i de la Comunicació -, els mass media –que permeten un coneixement immediat d’allò que passa i, per tant, que ens passa- i la televisió –que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot un “teleprecepte”. Avui també s’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida.

Ens trobem en un món que està en una crisi estructural que ha renovat de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció mateixa de la cultura de la joventut –una cultura pensada sovint per gent no tan jove, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum específic per als joves: la nit com àmbit de llibertat, el sexe fàcil, el consum de drogues, etc. Aspectes que van acompanyats d’altres com la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per tal de construir la personalitat i d’altres manipulacions interessades. Una cultura, però, que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Aquesta frase es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit constructiu de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral i, per tant, amb una absència perillosa d’eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema poden trobar així el camp adobat. Per això cal que els hi aportem altes dosis de confiança en el futur i, sobretot, que no els hi neguem el dret a l’esperança.

blog comments powered by Disqus