Perez-FrancescAmb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre d’enguany i del procés d’afirmació de la sobirania del poble català endegat, voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de la conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, la desvinculació ciutadana de la política i la incertesa com a divisa dels temps actuals.

D’altra banda, entenc que hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància, paraules producte del debat racional, i no d’amenaces, desqualificacions o insults. El governant ha d’emetre missatges, paraules, és a dir, construir  un discurs, una proposta viable, una acció política en definitiva. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. Una paraula amb alguna relació amb la veritat.

La paraula actua i té sentit en el marc de la nació, Catalunya, formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer, però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita uns valors convivencials mínimament compartits que puguin ésser assumits per tota la població. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència del fet de pertànyer una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana.

No tots els valors s’han de compartir necessariament, però si cal crear un consens bàsic, perquè en un altre cas no tindríem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides és fàcilment manipulable, i modelable al servei d’interessos de tota mena, alguns fins i tot poc confessables. La cultura de la desvinculació de la comunitat, de l’individualisme i de la massificació, dificulta la governabilitat i fer propostes polítiques des d’una concepció de “ciutadania”, atès que la política és entesa com una mena de management al servei de qui paga impostos, de qui vota cada quatre anys i prou, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana en algun àmbit, per petit que sigui.

El sentit de país, és a dir, el nacionalisme català en el seu sentit més positiu, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques (no de totes, atès que algunes tenen referències nacionals diverses). La idea de “Catalunya un sol poble” és plenament vigent. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Però un futur amb valors sòlids i amb responsabilitats. No qualsevol cosa. Per tant, a més de construir estructures d’estat caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta aspectes tan nuclears com ara la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general.

El repte fonamental dels temps actuals és humanitzar la vida i així mirar de fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país. En aquest context, no hauríem de tenir por de definir quin és el model de dirigent polític, i el  model de ciutadà, que Catalunya necessita, a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.

També em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels  partits, que ens fan perdre pistonada. Si no ho fem, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella es poden enfonsar en la més gran de les misèries morals i materials. I no voldria que algun dia tinguéssim Estat propi però ens manqués la nació!

blog comments powered by Disqus