Natlia Soler_01Potser tu, una tarda llarguíssima de dissabte, havies berenat assegut a les butaques encara vermelles i molsudes de platea al Cinema Alhambra. T’havies gastat l’últim duro amb unes quantes bosses de gusanitos, amb por de passar gana de cara a la segona sessió de tarda. Aquella ingesta era una experiència gastronòmica ingent, desmesuradament moderna i avançada; vivíem en la fosca una veritablegustperiència que els de “El Bulli” ben segur van inventar després d’una sessió a l’Alhambra: pura emulsificació d’estar per casa. Aquellsgusanitos es desintegraven a la boca, com un rotlle de 35 mm quan es crema, que es fon sense deixar rastre.

Molts optàvem per la variació: de tan en tant, quan van sortir aquelles bossetes mono-racionals a 25 peles, variàvem el menú de tarda i ens encebàvem de Drakis de gust fantasmagòric, i ens era igual si anava de terror o d’aventures, de drama o d’animació; la qüestió era satisfer la gana per continuar la marató, sovint de tres pelis pel preu d’una.

Acompanyaves la sessió i l’àpat amb alguna cosa de beure i, quan va esdevenir el dia de maduresa gastronomico-cultural, vas canviar el Cacaolat, llaminer i de gust d’infància, per la llauna, de vegades amb sort fresca, d’Estrella de sabor d’adult amb reminiscències.

També hi havia, i hi ha, els clàssics: els devoradors aferrissats de crispetes. Aquesta experiència en boca és tota una manifestació, tot un mecanisme que sens dubte porta anys en marxa perquè funciona, estimulant gust i olfacte, vista i oïda. ¿Qui no ha obert la boca, de vegades potser de manera massa insidiosa pels veïns de fila, per agafar aire i continuar etzibant mossegades a aquelles menudes borles blanques, de vegades de qüestionable textura? Amb la mirada atenta al què s’esdevenia, de tan en tant un bri de sal trobat entre les borles t’excitava la llengua i emanava senyals d’alerta: t’obria les pupil·les, i et fixava encara més, ficant-te a dins de la trama i de la bossa de crispetes tot alhora. Les cornes s’enganxaven a les dents, però era igual perquè calia seguir devorant aquells flocs d’intens gustet salat, que t’atrapaven i t’enganxaven a la butaca i a l’argument en pantalla.

Unes fileres més enllà, o uns dies després, tu mateix o els veïns de seient participaven d’altres menges cinemàtiques a l’Alhambra. Hi ha la creença popular i garriguenca que n’hi ha dels de les vermelles, i n’hi ha dels de les negres. Potser uns prefereixen el suspens, Bogart i Hitchcock i d’altres el sang i fetge i les sèries B. La pega-dolça era protagonista de tarda també, amb forta preferència vers una o l’altra i sense ser mai mesclada. N’hi havia d'intrèpids que s’atrevien a combinar sabors i coloraines. L’una de toc més exòtic, sobri i més durador en boca; l’altra de caire més afruitat, juganer i més fresc al paladar.

A part dels piscolabis clàssics, hi ha, no sé si mite o realitat, els que sopaven de tupper enfonsats a la seva butaca, en un raconet discret, amagant la forquilla i carregant la boca emparats amb la foscor d’algunes escenes. Sense tanta preparació culinària prèvia, ¿no ets tu un dels que s’havia escapat, amb molta pressa i saltant-se la regla d’or d’empassar-se el títols de crèdit fins al final, tot aprofitant pertinentment la pausa entre sessió doble, per arribar-se al bar La Plaça i avituallar-se amb un entrepà de botifarra negra? Aquell tresor embolicat amb plata sorollosa, que a vegades regalimava i enllefiscava els dits... oh! la botifarra encara era calentona, la pelleringa que la cobria s’havia encrostat, enganxada a la planxa; cruixent preludi d’aquells grumolls sucosos i protagonistes, que t’omplien el pap sense passar pels ulls, fixos endavant vers la pantalla amb grumolls de flocs de llum i històries tant o més sucoses. Aquell gust inconfusible i aquell crec-crec indestriable, tant morè i tant fosc com la sala que et feia de menjador i de butaca, de sala d’estar i de taula parada, d’àpat cinèfil i gastronòmic.

manjador alhambraEl menjador de l’Alhambra, que tan bons àpats ens ha propiciat i tant ens alimenta. Foto: Meritxell Soler.

Totes aquestes gustperiències, meloses i nostàlgiques, han passat per les nostres papil·les fent d’acompanyament perfecte del plat principal; del que anàvem captant amb les nostres pupil·les. Moltes ens han omplert i ens han vingut molt de gust, deixant-nos molt bon sabor de boca. Però el més important és que totes i cada una d’elles ens ha alimentat, ens ha fet el què som movent-nos per dins budells, tripes i vísceres.

Ja no és un gust pel gust, un rampell sibarita d’àmbit local restringit només a quatre entesos, sinó que es converteix en una necessitat, en l’aliment del poble. I ens cal, és imperiós que segueixi acostant-nos tots els gustos i el més gran plaer, perquè el Cinema Alhambra és, amics cinèfils i gustosos, tant necessari com el pa que mengem i l’aigua que ens dóna vida. Per una sessió contínua, per un menú setmanal de degustació de la vida, ha de continuar el plat a taula de l’Alhambra.

Doneu un cop d’ull a les accions que es portaran a terme per salvar el nostre cinema, consultant la premsa local, la garriga digital, el bloc del Cineclub La Garriga,l’espot L’Alhambra Fascinao la pàgina de facebook Sos Alhambra.

De moment, no us perdeu el concert benèfic! Dijous 27 de Juny, 21hLa Troba Kung-Fú presenta el seu darrer Santalegria al Cinema Alhambra. 10 euros, venda al bar L’Illot o al Cinema. Tu també pots ser el protagonista!

blog comments powered by Disqus