Natlia_Soler_01Molt sovint la casualitat i la sort del turista accidental acompanyen les troballes més inesperades i gratificants. Després del passeig de l’últim dia pel barri de Taksim i de guaitar, embadalits, la torre Gàlata fent un glop en un terrat davant mateix d’aquesta, baixem cap al riu vers el pont de Gàlata, que hem de creuar per tornar a l’hotel. Abans, però, ens desviem cap a la dreta per on s’endevina una petita llotja, amb barques de pescadors allà mateix. Els peixets encara salten a les galledes i són venuts tant frescos que et fugirien de les mans. Els pescadors de seguida t’ofereixen els fruits d’aquella mar tan propera de forma animada. Quin prodigi, de vida i d’immediatesa gastronòmica: el ritme trepidant de la mar a la graella.

08_merhabaAl final del petit passeig on s’hi ha improvisat aquesta llotja, trobem el tresor amagat del Sultà: un parell de restaurants locals ocultats en la fosca, a l’aire lliure i freqüentats només per gent del país. Conscients de la sort d’aquest descobriment autòcton tant genuí, no dubtem a agafar una taula. El local està ple de gom a gom i, després de seure, no en queda ni una cadira lliure. Ens porten brases calentes amb una pala enorme, que aboquen a sota de la taula en un braser que ens escalfa les cuixes i l’esperit.

Tenim el Bòsfor arran d’estovalles i estem a la llum de la lluna despenjada de la bandera turca, col·locada al cel damunt nostre girada del revés, en una nit estrellada i plàcida. Al davant, l’aigua tranquil·la i, a l’altra riba, l'esplèndida vista de la mesquita de Solimà el Magnífic: Süleymaniye, amb aquesta lluna creixent, que ens acompanya i la corona. Veiem també el Basar de les Espècies amb els seus aromes que podrien endevinar-se des de l’altra banda del riu estant. Amb aquest escenari, ens disposem a degustar un àpat de peix fresc.

A peu de la Banya d’Or, la remor de l’aigua es solapa amb la remor provinent de les taules, de turcs garlant. Demanem, amb gestos, senyals i agitant les mans. L’home gran que porta l’establiment ha somrigut quan l’hem saludat en el seu idioma, i es mostra amable i intenta iniciar una conversa en turc, que no podem seguir. El seu somriure per sota d’aquell bigoti molsut i estirat ens dóna la benvinguda.

Ens arriben els peixos que havíem demanat, amb la graella marcada i fumejant calents, amb un aroma de Bòsfor i de frescor que perfuma l’aire, i et fa salivar quan el plat del comensal veí et passa fregant el nas. Es distribueixen les menges i tots quatre assistim a un espectacle gastronòmic majúscul, envoltats de remors i davant d’una vista que ens omplen i ens delecten.

La carn d’aquests nedadors de la Banya d’Or és tant fresca que em vénen ganes d’alçar-me amb la boca plena i  de girar i girar, com els dervixos turcs, i entrar en comunió amb Alà, Déu o el cuiner en cap mateix, en un èxtasi gustatiu-espiritual que em transporti al més enllà, desfent-me de l'ego mitjançant no ja l'amor sinó el gust i l’olfacte, les textures i aquells aromes intensos.

Ei, merhaba, peix fresc; li pessigo la galta com fan ells amb qui troben bonic, i li trec la carn fina amb sabor de brases. En un moment, mentre degusto aquest sopar i en el precís instant de trànsit giratori i gustatori, em vénen a la memòria els racons i els moments d’Istanbul que hem vist aquests dies: els seus basars plens d’espècies i fruits secs, els vapors i la fressa de les converses en veu baixa a l’hammam, les köfte i els cis kebabs maridats amb iogurt a prop de l’hotel, les seves gents posant-se la mà al pit en senyal de gratitud, aquelles construccions immenses que no havia vist mai, aquell encís meravellós d’unes i altres civilitzacions. La seva cuina és també això: una mescla entre el Bizanci i l’imperi otomà, entre orient i occident. I això es fa també evident quan desprès de l'àpat ens prenem un raki, a la salut dels viatgers intrèpids i de la primera gust-periència davant d’Àsia; d’un glop em tornen les fotografies i els aromes del meu carrer a Rethimno: la pita souvlaki del costat de casa, les spinakopites de la panepistimio kriti, els dolmades d’aquell restaurant... Alguns sabors es mesclen a Creta com els d’aquesta nit al Bòsfor, i enriqueixen la taula, tan com l’ànima, la cultura i les civilitzacions.

blog comments powered by Disqus