Triannon 01A La Garriga Digital.cat ens ha arribat a les mans un article publicat al portal web cartografiesignotes.cat que parla del Passeig de la Garriga. Ens ha semblat magnífic i, amb el permís de l’autor, el volem compartir amb tots vosaltres. El text original (que podeu veure en aquest enllaç), va acompanyat de boniques fotografies que resulten imprescindibles per a gaudir el text en la seva plenitud.

Avui, el professor Erbhar ens parla del popular Passeig de la Garriga, una artèria important de l’antiga localitat balneària del Vallès Oriental, a tocar del Montseny, que manté en certa manera aquell encant del XIX. 

El Passeig de la Garriga.

Sempre m’ha agradat passejar-me per la Garriga. Jo no sóc nascut allà. Ni tan sols a prop. Però sempre m’ha atret alguns elements que fan d’aquest poble, el que és, la Garriga. Té una paret natural que és el vessant sudoest del Montseny, justament quan el riu Congost s’obre cap a la plana vallensenca. Té uns balnearis noucentistes que flairen antic, que no rònec, però posats al dia. Hi té uns carrers plens de construccions boniques, algunes grandiloqüents, altres austeres, però totes boniques, sobretot perquè són antigues i, ja se sap, que antigament es feien les coses molt pensades, ajustant el temps de construcció, l’esforç del treball, els costos i a prova del pas del temps. La persistència, diria algú.

A la Garriga, hi ha coses que persisteixen. Una d’aquestes coses, més aviat un lloc en l’espai, és el seu Passeig. L’antic Camí Ral on va anar a parar l’estació del ferrocarril i on, molts barcelonins, van triar per fer-s’hi la residència ‘rural’, fora-vila com diria una mallorquina. Aquests edificis eren pensats, ben dissenyats i ben executats, cosa que fa anys que costa de veure. És cert que els diners no eren una gran trava, però les coses no es feien perquè sí, perquè no importava si costava molt o poc. Tot era una mica relatiu.

El segle XIX va portar l’esplendor al poble. Van conformar la vila i la van elevar a un estatus que mai hagués pensat arribar. La família Blancafort ja hi havia instal·lat el seu balneari cap al 1840 i, famílies benestants de Barcelona, s’hi van afincar a temps parcial per a gaudir de la tranquil·litat que no trobaven a ciutat aprofitant que el tren hi feia parada. Alguns fins i tot s’hi van fer construir la torre just al costat del tren, com si no volguessin perdre ni un segon alhora de gaudir del seu retir. Les torres burgeses canviaven de mica en mica la fesomia del municipi i, de retruc, la seva realitat socioeconòmica. L’eixample garriguenc bascula a banda i banda del Passeig, aquesta mena de bulevard escortat amb plataners que estructurava el nou barri nounat. Això, aquest tirar cap aquesta banda del poble va ser gràcies a la voluntat dels grans propietaris de terrenys del poble de fer diners venent terres per a la construcció de torres… res de nou. Especulació urbanística en tota la seva esplendor. Els Rosselló, els Nualart…

En tot cas, l’espai públic de relacions socials que va esdevenir aquest passeig envoltat de torres modernistes, noucentistes i d’altres estils menors va revolucionar el poble on, a més, s’hi va acabar instal·lant el Casino i el teatre, entre altres equipaments de l’època.

Encara es manté molt del que aquests burgesos i arquitectes com Manuel Joaquim Raspall hi van deixar al municipi. La Torre Iris, Casa Cecilia Reig i Argelagós, la Casa Barraquer, la Casa Sebastià Bosch i Sala… És una sort. Una veritable col·lecció de joies arquitectòniques i urbanístiques que, el ‘savoir faire’ de la segona meitat de segle XX no va saber esborrar en la seva totalitat. Només cal moure’s una mica pel poble i copsar, de manera esfereïdora però, els estralls arquitectònics dels anys 60, 70, 80, 90 i 00. Una veritable tornada a la realitat lletja quan se surt de l’oasi del centre del poble o de l’eixample noucentista.

blog comments powered by Disqus