thumb Santiago Cucurella 02Recentment he gaudit de l’oportunitat de fer una xerrada als alumnes de cicle superior de primària de l’Escola Tagamanent de la Garriga.  Feia trenta-cinc anys que no havia tingut contacte acadèmic amb escolars d’entre deu i dotze anys i em va venir molt de gust acceptar la invitació que em van fer la directora del centre i el professorat d’aquests cursos.

 Recordava gratament l’experiència d’haver estat durant dos anys professor de nois i noies d’aquesta edat, però puc assegurar que la vivència que ara he tingut supera positivament amb escreix el bon record que tenia.  De fet, sempre he cregut que els aprenents dels darrers anys de primària són els que més satisfaccions proporcionen al professorat i crec que ara ho puc corroborar.

L’entusiasme,  la simpatia, les ganes d’aprendre, la competitivitat  pròpia de l’edat i la fal·lera per participar en la construcció del coneixement que vaig veure en els alumnes de l’escola Tagamanent van ser realment gratificants. També la seva entremaliadura a l’entrada i la sortida, plenament compensada amb l’atenció que em van dispensar durant les meves explicacions. Quanta energia demanant ser encarrilada! Quanta curiositat en cada mirada! Quanta picardia sana! Realment ha de ser un plaer poder acompanyar aquests nois i noies des de la seva lògica preadolescent vers la lògica de la ciència. Acompanyar-los amb discreció, com aquell que juga, sense que ells notin la mà que els acomboia, que els empeny i que els guia.  Quina sort la dels seus professors i professores, els quals potser dibuixaran un somriure de relativisme quan llegeixin aquesta afirmació. Però us ben asseguro que són afortunats.

Ja he dit que feia molts anys que no “tenia tractes” amb nois i noies d’aquesta edat. Per tant, no tinc elements de judici per a valorar si tot això que vaig viure a l’escola Tagamanent és una realitat generalitzada o és com una mena de flor d’estiu a la Garriga.

Sóc conscient del que diuen els informes PISA i de les mancances del nostre sistema educatiu, però també ho sóc de l’entusiasme amb què treballa el professorat i de les dificultats que està vencent per a aconseguir una realitat indiscutible: malgrat tot el que es diu, avui  les generacions  joves , són les més ben preparades de la història del nostre país. Ho he viscut també durant els anys que he tingut l’oportunitat de formar part del jurat dels premis Argós que organitza la UAB per a treballs de recerca de batxillerat. Ho he viscut molts anys com a professor d’institut i ho he constatat ara amb motiu de la meva col·laboració puntual al Col·legi Tagamanent: vaig trobar magnífica en general  la base dels nois i les noies que van assistir a la meva exposició, de la mateixa manera que em va semblar evident les seves bones maneres, l’ordre en les seves intervencions i la seva capacitat argumentativa quan aquesta calia.

Prou que sé que queda mot de camí per fer, però pel que vaig veure al Col·legi Tagamanent, com a ciutadà em sento afortunat de que a la Garriga hi hagi una escola pública de la qualitat que vaig constatar i no puc menys que felicitar a totes les persones que fan possible aquesta realitat: als pares que hi confien, al professorat que, a més d’ensenyar, també educa en els paràmetres de la llibertat i a la complicitat que vaig constatar del personal no docent,  conscient de que també educa.

Vull expressar un agraïment pel pagament material que vaig rebre per l’estona que hi vaig dedicar: unes bledes ben assolellades, una coliflor boníssima i la base de l’amanida que em vaig cruspir l’endemà: enciam tipus meravella i un manat de cebes tendres delicioses. Però la veritable compensació per mi va ser l’orgull poc dissimulat amb què els nois i noies em van donar la verdura del seu hort: orgullosos de la seva feina ben feta, de l’esforç realitzat i del valor transcendent dels fruits de la terra quan aquests són el resultat del treball, de l’observació i de l’aplicació dels coneixements que des de fa segles ens ha transmès la nostra gent gran. Perquè tant el coneixement de la nostra història com el treball perseverant a l’hort ens arrelen a la terra. A la nostra terra. I només des de l’arrelament a la nostra terra és com podem esdevenir veritables ciutadans del món.

Només una darrera cosa: enhorabona pel domini que alguns nois del Tagamanent tenen del futbolí. Tot i que quan jo tenia la seva edat  m’agradava i practicava molt aquest “esport”, aquest dia em van apallissar! Conclusió: s’ha de continuar practicant el que hem après per tal de no oblidar-ho. Ho tindré present i m’entrenaré per si algun dia em concedeixen la revenja.

blog comments powered by Disqus