Misael Alerm_01La història de la filosofia és el d'un tipus de coneixement, del qual n'és hereva la ciència, que és anomenat epistemològic, és a dir, aquell que s'ocupa justament de la teoria del coneixement. La pretensió d'aquesta filosofia és sobretot classificatòria, hi ha una voluntat de controlar el món -o d'apropiar-se'n- a partir de l'ordenació. Aquesta ordenació té molt a veure amb la utilització del llenguatge i del propi llenguatge com a estructurador d'aquestes teories. L'ordenació és reductora, simplifica el que és complex. Com diu Juan Arnau a Rendir el Sentido, l'ésser humà, el cos, és pura comunicació i intercanvi, és mutabilitat permanent, exhalació, límit difuminat. Així doncs, la llengua i la mirada al món corren el risc d’acabar sent quelcom tancat, uniforme, invariable. Tal com diu Maillard, allò que existeix no són els conceptes, sinó els individus i les coses, que més que ser, estan essent.

A l’article Al principio era el hambre, Maillard recorda l’origen de la Nàusea de Sartre. Descriu el descobriment sobtat, mirant una arrel, que allò que s'observa va més enllà del nom, que una arrel avança, està en constant moviment, brunzit i no té límits, no es pot encotillar. Aquest descobriment de Sartre ja havia estat fet (i sofert) per Hugo Von Hofmannsthal a principis del segle XX i suposà, sinó la primera, una de les primeres constatacions del trencament de la paraula i les coses; dit de forma més “acadèmica”: va ser la constatació de la fissura entre significat i significant. Tant en el fragment de Sartre que mostra Maillard com en Hofmannsthal  a la Carta de Lord Chandos a Francis Bacon, l'explosió de els coses com a ens infinits (i l'embriagament, terror i fascinació que suposen) porta a un replantejament del llenguatge com a eina d'expressió, de comunicació o de coneixement. En el cas de Hofmannsthal també comporta una certa renúncia a l'escriptura i obra la porta de forma prematura a la revisió de tota la història de la modernitat d'occident –que té l'explotadíssim nom de postmodernitat. Transcric un fragment de Maillard :

"Permeteu-me de veure-hi, en la nàusea sartriana, el terror de l'home teòric quan s'aboca a l'abisme d'allò singular, aquella particularitat de les coses on el poeta endevina una amplitud inabordable, impossible de dir. Aquesta vibració que, per ressonància, remet a la pulsió de l'univers." [1]

Parem esment a l'adjectiu teòric. Hofmannsthal es caracteritzava també per ésser un home molt format en la tradició teòrica occidental:

"Vaig pensar d’atendre’m més que a ningú a Sèneca i Ciceró. Esperava que poguessin curar-me aquella harmonia de conceptes precisos i ordenats. Però em van resultar inabordables. Els conceptes els comprenia bé: veia alçar-se davant meu les seves combinacions meravelloses, com fonts majestuoses que juguen amb pilotes d'or. Podia dóna’l-s'hi la volta i veure com jugaven entre elles; però n'hi havia prou de veure les unes amb les altres perquè el més profund, allò personal del meu pensament, quedés exclòs d'aquella dansa anular. " [2]

El que ens explica Hofmannsthal és el descobriment de la metafísica com a joc arquitectònic, que, tot i ser impressionat, no es sosté en res. I és en aquest sentit on m'agradaria poder relacionar Hofmannsthal amb la mística.

Parlarem del místic com aquell incapaç de dir res, el que ha sigut definit com aquell que guarda el misteri, que ha tingut una experiència de comunicació directa amb déu, i que, per l'origen d'aquesta experiència resta mut, incapaç de comunicar. Hofmannsthal explica una experiència similar.[3] M'agradaria posar-la en paral·lel amb el que explica Chantal Maillard sobre mística i llenguatge. El que lliga mística, llenguatge i Hofmannsthal és aquest reiterat no-poder-dir; així, allò que cal desxifrar és el perquè del mutisme. Maillard intenta demostrar que el silenci del místic no és fruit d'una experiència inefable, sinó més aviat d'una impossibilitat lògica. Allò que proposa l'escriptora belga és que dir "paradís [o dir Déu] és dir voluntat de permanència. La voluntat de permanència és una prolongació improcedent, en l’intel·lecte, de l'instint de supervivència." Voluntat (o desig) de permanència enfront a què? Enfront a la por, a l'horror que provoca saber-se mortal, així de senzill. Aquesta necessitat s'infiltra en el llenguatge substantivant paraules com ara no-res o infinit. No-res passa a tenir un atribut de ser, i, com a tal, pressuposa una existència[4]. És a dir, des de la consciència del místic d'eliminar les diferències (enfront al dualisme) en deriva tard o d'hora a la reflexió que no hi ha res, que res no pot ser pensat: la raó es reflecteix i es mostra en els límits, es bolca sobre sí mateixa. I això suposa un vertigen, i plaer, també.[5] El místic esdevé metafísic quan intenta explicar l'experiència, quan articula altra vegada, torna  posa noms a la temporalitat -que no és sinó una forma de designar la mutabilitat de les representacions. A partir d'aquest pou sense fi, basteix noves arquitectures, convertint l'horror del vertigen, esquivant la consciència.

Hofmannsthal torna a parlar per explicar l'experiència. El que sembla distanciar-lo una mica dels místics és que ell troba l'arrel del conflicte en el llenguatge, provocant una inversió del mutisme: no és tant que la visió del misteri impedeixi dir, sinó que no hi ha paraules que puguin designar: la consciència i el coneixement del llenguatge com a element estructurador  el desemmascara. És això doncs, Hofmannsthal suposa una introducció (una mica tímida, potser) a la consciència del llenguatge. i és aquest fet el que l'allunya del místic. [6]

així doncs hi ha un naufragi dels noms. Noms que desemboquen al col·lapse lingüístic,  de naufragi que se'ns pot presentar com a “il·luminació” – per una observació del món que supera l’estructuració– o com a col·lapse de la raó, encara que ambdues maneres siguin només formes de designar l’experiència[7] del reconeixement de les coses en   –diguem-ne–  "constant constant".

Tota aquesta exposició era per introduir allò que proposa Maillard cap al final de l'article: una reivindicació de la poesia com a necessitat actual. Com a necessitat en un món on el sentit de l'existència ha quedat desintegrat. Una poesia necessària per "un nou entranyament". I voldria relacionar aquesta poesia que proposa –i que queda sense definir – amb la jove poeta Laia Noguera, però això ho farem al pròxim article, de moment us en deixaré un tastet.

“No hi ha ritme.

-

El dubte, la muntanya no té cos:
jo i jo que no sóc jo.
Hi ha miralls a tot arreu,
el somni de dintre i el de fora.

-

No esperis.
No hi ha missatge.

-

-
És el terreny.
És obrir-lo,
buidar-lo,
permetre’l.”

(De Caure)

 P.D. Ha passat prou temps des que es va començar a redactar aquest article com perquè hagi passat el festival de poesia de Barcelona, on hi van actuar la Chantal Maillard, la Laia Noguera i el Víctor Sunyol (que encara que no hagi sigut esmentat té un bon pes en tot això que s’explica a l’article). Us deixo enllaços dels cronistes del festival (entre els quals s’hi comptaven L’Anna Ballbona i L’Esteve Plantada). I només em queda disculpar-me epr un article tan llarg, no hi ha hagut manera de tallar-lo en dos.

Laia Noguera + Adrià Targa

http://barcelonapoesia.blogspot.com.es/2012/05/segon-round-la-moritz-laia-noguera-i.html

Chantal Maillard + Perejaume

http://barcelonapoesia.blogspot.com.es/2012/05/pero-que-bestia.html

Víctor Sunyol i Pere Nores + Benet Rossell +Caroline Bergvall

http://barcelonapoesia.blogspot.com.es/2012/05/12.html



[1] Contra el arte y otras imposturas. Maillard, Chantal, València: 2009. Pre-textos. Pàgina 157.

[2] Carta de Lord Chandos a Francis Bacon. Hofmannsthal, Hugo Von. València 2011. Pre-textos. Pàgina 140.

[3] “Una regadora, un rasclet abandonat al camp, un gos al sol, un cementiri pobre, un esguerrat, una petita granja, tot això pot arribar a convertir-se en el recipient de la meva revelació. Cada un d'aquests objectes, i tants d'altres semblants, sobre els quals normalment l'ull es desplaça amb una indiferència natural, pot, en qualsevol moment, (...) prendre per mi un caràcter sublim i commovedor que la totalitat del vocabulari em sembla massa pobre per expressar." (De La Carta pàgina 143.)

[4] Aquesta necessitat de permanència fonamentada en la consciència de l'esdevenir humà ha servit i servirà com a eina de control. No m'estendré ara, perquè en sortiria un article massa llarg.

[5] Però aquest "no hi ha res", tal com ja he explicat, esdevé "hi ha el no-res" i el procés permet atribuir propietats de lloc, però en "ser" substantivat  també pren caràcter de substància, i una substància es caracteritza "per tenir uns límits. Sense límits, una substància no és definible, no és quelcom, no és res. A no ser que imaginem una substància absoluta, en tal cas, toparíem amb un altre problema: el que el tot i el no-res no es diferencien.” (de Contra el arte pagìna 158)

[6] Aquí em vull interpel·lar. Podríem diferenciar la visió del místic amb la hierofània que exposa Mircea Eliade. És a dir, l'aparició del sagrat en el profà, que transforma un objecte qualsevol en "quelcom totalment altre" i que traspua un temps primordial, no lineal. De fet, Hofmannsthal, tal com ja em vist a la cita 1 parla del caràcter sublim que prenen els objectes. Es dóna un sentit transcendent a l'objecte a partir de la paraula sublim, hereva del romanticisme i de Kant, que ens transporta en primer terme, a déu, i, en origen, a la superació de la naturalesa per part de la Raó. És curiós veure com s'inverteixen, en termes de llenguatge, raó i naturalesa. De totes maneres, Eliade no té en compte en llenguatge i, per tant, bona part de les seves explicacions queden obsoletes.

[7] I podem recordar un vers d’Heràclit: “ el camí cap a dalt i el camí cap a baix són un i el mateix”.

 

blog comments powered by Disqus