Trobar pis a Hong Kong

Dream_homeAquesta setmana tornarem a parlar d’un film que, efectivament, tampoc veurà la llum per aquestes contrades, pel que segurament se m’acusarà d’escriure massa sobre obres d’un abast excessivament minoritari com per despertar un interès general. És per això que no em queda més remei que donar part de raó a aquestes, prosseguint tanmateix amb l’escrit amb la voluntat de que serveixi, si més no, per a donar alternatives a una cartellera sovint massa homogènia, de la mateixa manera que el Cinema Alhambra o el Cineclub de la Garriga procuren desmarcar-se, en bona part, de les tendències purament comercials que ja s’encarreguen d’arribar a tots nosaltres de manera quasi automàtica.

Llegeix més

La venjança infinita

I_saw_the_devilAquest, com cada any, no podrem trobar a les cartelleres de cinema múltiples propostes interessants que com és normal, que no positiu, no han trobat una distribuïdora que les aculli i les porti a les sales. Avui parlarem d’una d’elles, un thriller provinent de Corea del Sud que es va presentar al festival de cinema de San Sebastián i posteriorment a Sitges, en ambdós casos amb una més que notable acollida per part del públic. La pel·lícula en qüestió és I Saw the Devil, una al·legoria de la venjança que per la seva narració salvatge, violenta, ens evoca a un Kill Bill passat de voltes, que ja és dir, i pel seu tractament del suspens –com reconeix el mateix director, Kim Ji-woon– als cèlebres films de Fincher, Seven i Zodiac. Tanmateix, si aquestes dues últimes pel·lícules es centraven en les malifetes d’un antagonista fred i calculador perseguit sempre pels investigadors, que suaven de valent per a seguir-li la pista, en el cas de I Saw the Devil qui sua sense parar és l’assassí, que es veu assetjat per un agent secret a qui els seus crims han tocat de ben a prop, convertint-lo en un venjador implacable.

Llegeix més

Fronteres

Tariq_Porter_01L’art i la controvèrsia són dos termes que han estat sempre, a llarg de tota la història, estretament lligats. Encara més: l’art ha progressat, ha crescut pel que fa a amplitud conceptual gràcies a l’atreviment d’uns creadors, o creadores, que han tingut el valor d’enfrontar-se a la polèmica i la controvèrsia obviant segons quines fronteres establertes en benefici d’una expressivitat el més personal possible, esdevenint així avantguardes més o menys rupturistes, més o menys escoltades, més o menys globals però en tot cas importants. Per posar un exemple evident podem parlar del constant trencament de l’academicisme en la pintura, potenciat amb les avantguardes del segle XIX; l’impressionisme de Monet i companyia que donà peu a la contínua metamorfosi a la que la pintura està sotmesa actualment, desembocant en una filosofia creativa molt més liberal extrapolada fins i tot a les belles arts més conservadores.

Llegeix més

El refugi dels francesos

Tariq_Porter_01A la primera crítica que vaig escriure a La Garriga Digital parlava d’una pel·lícula danesa que era, en certa manera, representativa d’una tendència que s’estava donant en reiterades ocasions en el cinema danès. Parlava de la incomunicació com a fil conductor de les seves històries, i de l’àmbit familiar com a context d’aquestes. Doncs bé, seguint amb aquest anàlisi de corrents cinematogràfiques, ens trobem de cara amb el cas del cinema francès més actual; el que ens va arribar al llarg de l’any 2010. Si fem una ullada a les propostes francòfones de les que vam poder gaudir en aquest període ens trobarem, òbviament, amb el cinema més comercial, al que en aquest cas no prestarem atenció, i també amb el cinema més genuí, innegablement francès.

Llegeix més

Parlem dels Coen: parlem de cine

True_gritQuan parlem dels germans Coen, parlem indubtablement de bon cinema. Joel i Ethan Coen són uns dels realitzadors més rotundament potents de l’actualitat en tots els sentits, doncs la regularitat pel que fa a qualitat de les seves obres no deixa en cap cas lloc a discussions. Endemés, com molts altres grans directors –com Stanley Kubrick, Steven Spielberg, etc.–, toquen amb fortuna molts dels grans gèneres del setè art: el drama i la comèdia com a pilars però també el cinema negre, el cinema romàntic, el thriller i ara el western. Segurament fruit de la seva meticulositat en tots els camps en els quals treballen, les seves pel·lícules sempre deixen quelcom inexplicable en l’espectador (més o menys interessat en el contingut de les mateixes); un regust a gran cinema, la impressió d’haver presenciat una obra d’art.

Llegeix més

Crítica a Blog

blogPassa –ara per ara– amb tots els llargmetratges de la productora de l’Escac, Escándalo Films: el costumisme és l’element clau, l’índex en totes les seves propostes. Fins i tot amb la reeixida sèrie d’animació de Juanjo Sáez, Arròs Covat, l’eix central és una (desgraciada) vida a la Barcelona actual, amb un entorn pròxim i conegut per pràcticament tots els seus seguidors. Així és també amb El millor de mi (Roser Aguilar, 2007), així és també amb Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), així és també amb Trash (Carles Torras, 2009), i així és també amb Blog (Elena Trapé, 2010). Climes propers, històries a priori simples, contextos fàcilment identificables, són senyes que Escándalo Films ha fet seves, configurant així amb escassos títols una marcada personalitat artístico-comercial, especialitzada en una manera de treballar oberta però tanmateix sempre emmarcada. Primer aixopluc per a joves cineastes, és ben notable el trampolí que segurament suposa per la gent que hi ha treballat, així com el reconeixement que la productora ha assolit a base d’òperes primes, totes elles estimables, de cuidada realització.

Llegeix més

Tant de bo!

MonstersEl fàcil en una producció amb baix pressupost i altes pretensions econòmiques, i encara més si es tracta d’un film de ciència-ficció, és anar pel camí de propostes com Skyline (Colin Strause, Greg Strause, 2010); molts efectes especials, molt poc guió, i la quantitat d’acció que calgui per a omplir noranta minuts de metratge. El fàcil, com passa amb molts dels antecessors, és aclaparar a l’espectador amb un non-stop d’explosions, persecucions, sang i aliens per a què passi una hora i mitja d’entreteniment igual d’amè com d’irrellevant, fet que és sens dubte tan positiu com ho és que de cop i volta una obra ens sorprengui no pel triple mortal que fa el cadàver d’una víctima dels extraterrestres si no per l’interès que, de sobte, copa un pla singular, o una escena suggerent.

Llegeix més

De simplificacions i tòpics

el_ultimo_bailarin_de_maoQuan hom descriu vivències des de primera persona, ho fa, òbviament, des del punt de vista més subjectiu possible. De fet, segurament no hi ha fórmula narrativa basada en la realitat amb més dret a la subjectivitat que la autobiografia; cadascú capta el sentit de llur vida amb total llibertat, sense més acotacions que la pròpia interpretació dels fets que s’han viscut.

Llegeix més

Com un bon còctel

Tambin_la_lluviaFa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.

Llegeix més

I després de la boda...

Despres_de_la_bodaSi algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.

Llegeix més

Quina peli més fosca

Quina_peli_ms_foscaMentre per davant dels meus ulls es desenvolupava el primer acte de Señales del futuro, no vaig poder evitar de dir “quina pel·lícula més fosca, no sembla de ciència ficció”. Aquesta sensació em va portar a reflexionar sobre la manera com els directors plantegen l’ambientació dels seus films.

Durant l’època daurada de la investigació i l’experimentació creativa, en el temps en què els corrents artístics se succeïen vertiginosament, buscant exacervats l’autèntica veritat ideològica i plasmant els sentiments i les emocions sobre retalls de tela, el món del cinema també va viure la seva pròpia recerca. Eren temps convulsos i l’art era una resposta a la complicada realitat social i política. Parlem, aproximadament, de la segona dècada del segle XX.

Llegeix més