El triomf de Terrence Malick

the_tree_of_lifeLa poesia, com a gènere tradicionalment literari, té en la retòrica i en totes les cares d’aquesta les seves úniques eines de treball. Per una banda el significat, manejable, ambigu i metafòric amb el que pot comptar cada mot. Per l’altra, el so, el ritme, el lirisme, d’un conjunt que vol comprendre totes les possibilitats de la comunicació verbal –més implícita o menys- per a expressar amb la màxima precisió quelcom exacte o abstracte, indiferentment. No obstant, l’essencial,  l’important, com sempre en l’acte de la comunicació, és que el receptor rebi el missatge que l’emissor ha enviat amb la màxima claredat. Això és, la comunicació verbal i totes les seves possibilitats al servei d’un resultat que, com un engranatge, si no encaixa prou perd part del seu sentit.

Llegeix més

La pell d'Almodóvar

posterQue els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

Llegeix més

Visca el cinema d'entreteniment!

Super_8-421797032-largeAvui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

Llegeix més

Retorns arreu

La-prima-cosa-bella--Una-mujer-en-fricaTan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

Llegeix més

Alguns veïns desavinguts

el_hombre_de_al_ladoQuan una novel·la, o pel·lícula, o història en definitiva, pretén arribar amb bon peu a un públic gran i heterogeni, ha de ser capaç d’interessar, de despertar curiositat, d’atraure. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i molts elements amb els quals jugar, però hi ha quelcom que, en major o menor mesura, s’encarrega de mitjançar entre l’espectador i la trama; un ambaixador, un intermediari que és qui caldeja o bé refreda la història, i és en bona part responsable de fins a quin punt aquesta ens sedueix. Aquest fil conductor són els personatges, els protagonistes, i tots els seus mecanismes interns. Això és, la seva personalitat, caràcter, i com responen i es desenvolupen en totes les facetes per les quals el relat es mou. I és que és aleshores, quan comença la narració, quan els personatges han de demostrar que tenen ganxo, que tenen la capacitat, per empatia, per simpatia, o per simple atracció, de ser prou sòlids com per arrossegar-nos fins al final sense que el viatge ens fatigui massa. Per tot això, és quan no existeix un gram d’empatia i els personatges cauen, un per un, sense que cap sigui capaç d’aportar-nos res més que animadversió, quan la història, per molt precisa que sigui, s’ensorra amb ells.

Llegeix més

D’un tipus amb sort

The_girlfriend_experienceArribar a dedicar-se a la feina que cadascú desitja és quelcom difícil, molt difícil. Una quimera a l’abast de ben pocs, que la majoria de la gent no ha ni acariciat. El cinema, com molts altres elements del dia a dia, s’encarrega sovint de recordar-nos-ho, amb superproduccions, festivals, i noms propis que primer sonen i després et trobes fins a la sopa. Des dels seus inicis ha estat una font d’ídols i superestrelles infalible, que fins avui no ha deixat de rajar. Ser actor, o actriu, o sortir a la tele, són les aspiracions de milions de nenes i nens que segurament veuen en les joves estrelles el reflex dels seus somnis i aspiracions. Algú que tot això ho sap molt bé és el director de cinema nord-americà Steven Soderbergh, que arrossega a les seves espatlles multitud de films, vàries superproduccions i uns repartiments d’infart a cada una d’elles.

Llegeix més

Per indignar-se (més)

Inside_Job.preview1Pocs temes estan actualment en un estat tan candent com l'econòmic. L'arxiconeguda crisi, que es va expandint com una pandèmia, dóna la sensació de no tenir fi. La culpa la té, sembla, la inestabilitat dels mercats i les borses, l'augment descontrolat del deute estatal de molts països, quasi tots, i l'esclat de bombolles com aquí la immobiliària. Tots aquest conceptes, que per molta noció que en tinguem, segueixen sent pretextos abstractes i aliens en el dia a dia de la majoria de nosaltres, són els que es presumeixen com a responsables de les penúries que sí, que de mica en mica van envaint el carrer que tots trepitgem.

Llegeix més

La fórmula Jeunet

micmacsUn dels objectius més bàsics i primordials que persegueix hom que pretengui dedicar-se a l’art, en la seva més amplia accepció, és el de trobar un llenguatge que li resulti personal, identificable, a la par que efectiu com a transmissor i producte destinat al consum –lucratiu o no– per part de terceres persones. L’assoliment d’un llenguatge propi en el qual l’artista en qüestió es trobi còmode, doncs, és la clau per al desenvolupament artístic, ja que suposa un motlle a mesura sobre el qual recrear-se, la base d’una pizza a on posteriorment es pot jugar amb els ingredients, aplicant-los al grat. Tots els grans noms propis de l’art, des de la literatura fins a la dansa, des de la il·lustració fins al cant, han sobresortit pel fet d’haver trobat un llenguatge tan notori com identificable; individual i subjectiu, i per tant únic.

Llegeix més

Qui no arrisca no pisca

Todos_vosotros_sois_capitanes-727792729-large1No és cap secret que els cinemes i sales de projecció, a nivell de Catalunya i Espanya, mai s’han caracteritzat per unes programacions heterogènies o mínimament agosarades. No és cap secret que per veure segons quina pel·lícula s’ha de “rebuscar” entre pàgines de cartelleres i portals d’internet fins a trobar l’única sala de tota la zona que projecta el film en qüestió. Tant és així que, obres com la singular Tots vosaltres sou capitans (Todos vós sodes capitáins), del gallec Oliver Laxe, que s’estrenava a Espanya el divendres dia 3 de juny, es projecta tan sols en una única sala barcelonina, no pas per falta d’interès d’un públic cada vegada més curiós i ampli a la recerca de produccions singulars i amb finalitats no exclusivament recaptatòries, sinó per falta de voluntat dels intermediaris del cinema; sales de projecció, distribuïdores i productores han presumit que aquest film no tenia cap possibilitat lucrativa, pel què ha quedat descartat sense que pugui, a penes, exhibir-se públicament.

Llegeix més

Oda al sanglot

En_un_mundo_mejorLa primera crítica que vaig escriure aquí parlava de les celebracions i festejos a Dinamarca i la singularitat d’aquests que es reflectia, entre altres, a la pel·lícula Després de la boda, en la que un casament acabava desembocant en una inesperada situació. Aleshores em cridava l’atenció la unificació temàtica, propera a la unanimitat, amb la què molts dels realitzadors danesos abordaven l’assumpte en qüestió: de la festa al rancor i les males intencions, dels somriures als sanglots, de l’alegria al drama. Precisament el drama és el gran protagonista, de principi a fi, de la nova producció de la directora danesa Susanne Bier, que si bé en aquest cas no podem relacionar amb cap celebració, sí que podem entreveure-li, de nou, un marcat i estricte seguiment dels cànons que el cinema danès contemporani va emmotllant. Primer amb el Dogma 95, un dels moviment més radicals del cinema europeu de les últimes dècades, i posteriorment, fins a l’actualitat, amb drames de caràcter minimalista, familiar, costumista i actual, Bier ha aconseguit establir-se com una directora capdavantera dintre d’un cinema en el què s’hi troba més que còmode sense perdre mai de vista l’àmbit més internacional, i amb això també sovint més comercial. No en va, el seu film Germans (Brødre, 2004) va ser premiat al Sundance i a San Sebastián, i comprats els seus drets pel remake nord-americà del 2009, no en va Després de la boda (Efter brylluppet, 2006) va ser nominada a l’Oscar, i no en va tampoc, l’obra de la que avui parlem, En un món millor (Hævnen, 2010), va guanyar finalment l’estatueta d’aquest any a millor film de parla no anglesa.

Llegeix més

El cinema i les guerres

Full_metal_jacket{jcomments on}L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure per primera vegada La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket, 1987), d’un dels directors capitals en el món del cinema, el nord-americà Stanley Kubrick. El meu sentiment, aleshores, va ser paradoxal. Per una part era conscient d’estar presenciant una obra tècnicament impecable, ben resolta. Per l’altra, hi va haver quelcom que em va incomodar. El film, que parla de la guerra del Vietnam en dos capítols molt diferenciats, ens situa primer en un camp de reclutament, a on joves futurs combatents són víctimes d’uns duríssims entrenaments, mentre que posteriorment, a la segona part de la pel·lícula, la trama transcorre a primera línia de foc, on els reclutes entren en acció, en plena guerra. L’obra té un to antibel·licista més implícit i ambigu del què cabria esperar, sense que això comporti cap dubte respecte a la posició del seu director quant a confrontaments armats es refereix; des de Senders de glòria (Paths of Glory), de l’any 1957, queda esclarida la seva postura d’oposició cap aquests.

Llegeix més