I_saw_the_devilAquest, com cada any, no podrem trobar a les cartelleres de cinema múltiples propostes interessants que com és normal, que no positiu, no han trobat una distribuïdora que les aculli i les porti a les sales. Avui parlarem d’una d’elles, un thriller provinent de Corea del Sud que es va presentar al festival de cinema de San Sebastián i posteriorment a Sitges, en ambdós casos amb una més que notable acollida per part del públic. La pel·lícula en qüestió és I Saw the Devil, una al·legoria de la venjança que per la seva narració salvatge, violenta, ens evoca a un Kill Bill passat de voltes, que ja és dir, i pel seu tractament del suspens –com reconeix el mateix director, Kim Ji-woon– als cèlebres films de Fincher, Seven i Zodiac. Tanmateix, si aquestes dues últimes pel·lícules es centraven en les malifetes d’un antagonista fred i calculador perseguit sempre pels investigadors, que suaven de valent per a seguir-li la pista, en el cas de I Saw the Devil qui sua sense parar és l’assassí, que es veu assetjat per un agent secret a qui els seus crims han tocat de ben a prop, convertint-lo en un venjador implacable.

Així doncs, la pel·lícula descriu una constant persecució entre algú que ho ha perdut tot i algú que no té res a perdre, situació que converteix als dos personatges en figures perilloses que demostren, i tant si ho demostren, que res pot frenar la voràgine de sang que el seu xoc genera. En aquest cas segurament no té massa sentit formular la reiterada pregunta retòrica; cal plasmar la violència tan explícitament? Òbviament, si li ho preguntes a l’autor et respondrà que sí, que és acord amb el que vol explicar. Si m’ho pregunten a mi, com a espectador, diré que segurament no, que ens podria deixar igual d’abatuts sense la necessitat de segons quines imatges. No obstant això, és cert també que l’abús del visceral i l’excés d’hemoglobina són part de la columna vertebral d’aquesta història, fent-se pràcticament inseparables del que a la fi defineix un film que per altra banda no està en absolut mancat de qualitat cinematogràfica. Tant la imatge; potent i desentesa de sentimentalismes, com les actuacions –impressionant duel entre l’agent (Lee Byung-hun) i l’assassí (Choi Min-sik)– aconsegueixen generar una sensació d’angoixa permanent que no és a l’abast de qualsevol, per força i per atreviment.

Sigui com sigui, essent I Saw the Devil una pel·lícula submergida en la violència, aquesta no és gratuïta, com tampoc ho són els 141 minuts que dura aquest thriller enèrgic i portentós que es mou amb llibertat entre sang suor i llàgrimes.

Amb tot això, s’hauria de remarcar un fet que no deixa de ser notori; i és que una part molt rellevant del cinema asiàtic de gènere que ens arriba darrerament centra la venjança com a motiu principal, essent aquesta la font de la que veuen tots els seus arguments. La redempció que d’alguna manera cicatritza les profundes ferides que suporten uns soferts protagonistes no és sinó el fet de retornar el cop encarnissadament. I és que si fa un parell de setmanes parlàvem del cinema francès de l’últim any i les seves repetides referències al concepte de l’evasió, en el cinema asiàtic actual, i en especial el coreà, la revenja és el concepte que acapara guions i es repeteix en produccions com Bedevilled (Jang Cheol-soo), The Housemaid (Im Sang-soo), la trilogia de la venjança de Park Chan-wook o alguns films del prestigiós director Kim Ki-duk, cosa que no deixa de resultar destacable i inquietant i podria donar peu, com sempre passa amb l’art, a reflexions sociològiques.

Tariq_Porter_01

blog comments powered by Disqus