True_gritQuan parlem dels germans Coen, parlem indubtablement de bon cinema. Joel i Ethan Coen són uns dels realitzadors més rotundament potents de l’actualitat en tots els sentits, doncs la regularitat pel que fa a qualitat de les seves obres no deixa en cap cas lloc a discussions. Endemés, com molts altres grans directors –com Stanley Kubrick, Steven Spielberg, etc.–, toquen amb fortuna molts dels grans gèneres del setè art: el drama i la comèdia com a pilars però també el cinema negre, el cinema romàntic, el thriller i ara el western. Segurament fruit de la seva meticulositat en tots els camps en els quals treballen, les seves pel·lícules sempre deixen quelcom inexplicable en l’espectador (més o menys interessat en el contingut de les mateixes); un regust a gran cinema, la impressió d’haver presenciat una obra d’art.

I és que fins i tot amb els llargmetratges més lleugers, o més frívols si es vol, aquests cineastes compten amb una desimboltura creativa que fins al dia d’avui no s’ha pansit mai, oferint al gran públic uns guions, unes imatges, que no deixen mai d’evidenciar fins a quin punt són rodons els seus films.

En aquesta última pel·lícula, True Grit, els Coen es retroben més que mai amb un ús dels diàlegs difícil i ben aconseguit; recuperen la característica arrogància intel·lectual que actors com Humpfrey Bogart o Clint Eastwood exploten quasi sistemàticament en els seus papers, essent la nena protagonista l’encarregada de deixar-la anar, i recuperen també l’agilitat verbal en els intercanvis de sentències, tan grandiloqüents com dotades d’un humor corrosiu que enriqueixen el guió, esdevenint l’ambigüitat entre el drama i la comèdia el seu millor aliat. Tan lloable com el guió és l’actuació de Jeff Bridges, un esglaó per sobre dels altres dos papers principals (ambdós correctíssims), que si no es troba a la seva salsa ho dissimula a la perfecció, encarnant un xèrif decadent i crepuscular davant la seva última gran aventura. La factura pel que fa a aspectes artístico-tècnics és impecable. Menció especial a una banda sonora i una fotografia en permanent simbiosi amb el conjunt del film, que no decau mai i culmina amb un molt estimable epíleg made in Coen.

Amb tot, i després de llegir això, sembla obvi que, a títol personal, True Grit (Valor de llei) m’ha semblat una obra mestra absoluta, com la resta de films dels Coen. Evidentment, pel meu parer, tant True Grit com la resta són unànimement bones, però ni aquesta última ni moltes de les anteriors s’erigeixen fins al punt de l’excel·lència que pel que destil·len les meves paraules semblaria. De fet, existeix un problema amb les obres de Joel i Ethan Coen que es dóna més sovint del que desitjaria, i és que és difícil endinsar-se a la història que conten. En el cas d’aquesta última també, em dóna la sensació que s’expliquen des de la distància, amb una capa impermeable que sense ser indestructible sí que costa de trencar, i fins aleshores la percepció de l’espectador, sempre des de la meva experiència, és freda. Passava amb la primera, Sang fàcil (1984), passava amb la penúltima, Un tipus seriós (2009), i segueix passant amb aquesta última.

Sigui com sigui, el que és clar és que els Coen tenen un talent expressiu innat i una extraordinària capacitat de transportar-lo a la gran pantalla, i és això, al cap i a la fi, el perquè estan situats des de fa temps, i merescudament, entre els millors directors de l’actualitat.

 

Tariq_Porter_01

blog comments powered by Disqus