blogPassa –ara per ara– amb tots els llargmetratges de la productora de l’Escac, Escándalo Films: el costumisme és l’element clau, l’índex en totes les seves propostes. Fins i tot amb la reeixida sèrie d’animació de Juanjo Sáez, Arròs Covat, l’eix central és una (desgraciada) vida a la Barcelona actual, amb un entorn pròxim i conegut per pràcticament tots els seus seguidors. Així és també amb El millor de mi (Roser Aguilar, 2007), així és també amb Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), així és també amb Trash (Carles Torras, 2009), i així és també amb Blog (Elena Trapé, 2010). Climes propers, històries a priori simples, contextos fàcilment identificables, són senyes que Escándalo Films ha fet seves, configurant així amb escassos títols una marcada personalitat artístico-comercial, especialitzada en una manera de treballar oberta però tanmateix sempre emmarcada. Primer aixopluc per a joves cineastes, és ben notable el trampolí que segurament suposa per la gent que hi ha treballat, així com el reconeixement que la productora ha assolit a base d’òperes primes, totes elles estimables, de cuidada realització.

Tan cuidada com complexa és la realització de la última d’elles, i recentment estrenada, Blog. Retrat fidel de l’adolescència actual des d’una òptica exclusivament femenina, aquest film compta amb una polidesa formal marca de la casa que reforça exponencialment la història d’un grup de noies de quinze anys i les seves inquietuds. Com diu la seva pròpia directora, Blog és una obra molt blanca; basant-se en un fet real que fàcilment hauria pogut derivar en un drama sensacionalista, aquesta es declina per una narració tan innocent com ho són les seves protagonistes, essent aquestes les úniques jutgesses de les seves accions, i esdevenint la ingenuïtat el fil conductor de la història.

Amb això, que tan pot ser quelcom positiu com pot ser també un inevitable handicap, el guió corre el perill de caure encasellat, motivant que la sensació de l’espectador davant el film arribi al punt de preguntar-se si realment és una pel·lícula destinada a un públic ampli o, pel contrari, és una obra reservada per als qui es sentin identificats amb les seves heterogènies protagonistes i llurs embolics sexuals i existencials. Potser aquest és el punt fosc de la pel·lícula; no queda prou clar què és el que vol transmetre la directora en un film en el que si bé sí que s’hi reconeixen traços de, per exemple –i com la mateixa Trapé menciona–, Les verges suïcides de Sofia Coppola, no arriba a tenir la potència narrativa ni emocional suficient com per deixar-nos pòsit, quedant-se així en una obra formalment original, i sens dubte transgressora, que segurament per la seva excessiva lleugeresa es pot qualificar, també, de menor.

Sigui com sigui, i destacable per singular, aquesta última producció no fa si no corroborar la rellevància del segell Escac com a font de talents cinematogràfics, fet que ens fa esperar amb bones sensacions les dues noves propostes per aquest 2011, Eva (Kike Maíllo) i Animals (Marçal Forés), que segueixen una estela que sempre, fins ara, ha arribat a bon port.

Tariq_Porter_01

blog comments powered by Disqus