Tambin_la_lluviaFa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.

I és que narrar fets i fer-ho bé no és qualsevol cosa. Exposar una història, explicar esdeveniments de manera que l’espectador rebi el missatge que pretén l’emissor és, com a mínim, complex. Tan complex com, a més a més, aplicar-los una empremta personal que faci relacionar aquesta manera de comunicar amb una persona concreta, amb un narrador determinat.

Això, aquesta tasca tan difícil, és el que aconsegueix Bollaín a la seva nova pel·lícula i candidata espanyola als Òscar, sumant-hi no obstant un “més difícil encara”. No conforme amb relatar les peripècies d’un equip de rodatge enmig de les muntanyes de Bolívia, s’endinsa també a l’anomenada crisi de l’aigua, ocorreguda allà fa onze anys i que va desembocar en una sèrie d’enfrontaments entre els milers d’afectats per la privatització de l’aigua i les autoritats governamentals. Dues històries paral·leles, la primera fictícia, la segona real, s’entrecreuen aquí a la perfecció, talment com la doble moral de tots els seus personatges, tan complexos com el mateix film, i tan clavats com els actors que els encarnen –menció especial per a uns esplèndids Lluís Tosar i Gael García–.

I així és; la riquesa d’aquesta proposta resideix, sobretot, en la simultaneïtat de plantejaments, nusos i desenllaços, i en com cada fet trastoca heterogèniament la resta d’esdeveniments, cadascun dins del seu fràgil microclima. Tot té la seva conseqüència i tot està tractat amb delicadesa, amb un guió meticulós i ben teixit, alternant no només els dos esdeveniments principals, sinó també moments i escenes de la pel·lícula que intenten dur a terme els protagonistes. Fins i tot en aquest film dintre del film es crea tensió, que traspassa les càmeres i inunda tot el metratge, transmetent en tot moment sensació d’inseguretat, de dependència d’uns factors poc consistents, d’una situació inestable. En aquest sentit, la proposta tècnico-artística resulta molt coherent, amb un so cuidat, una banda sonora que acompanya sinuosament cada escena, potenciant el conjunt i una fotografia sòbria però enèrgica, que sap moure’s adientment en cada situació. El resultat de tot això és un beuratge ben fet, molt ben fet, a on s’aprecien les aromes i es distingeixen els sabors, com un vodka amb Martini mesclat, però no agitat.

Tariq_Porter_01

blog comments powered by Disqus