LLIBERTAT JORDIS CONTENT TOP ABC

Crtica_a_The_ArtistAl festival de Canes d’aquest 2011 s'escrivia i es parlava de The Artist com una pel·lícula bonica però capritxosa, bona amant d'una nit, oblidada a trenc d'alba. Per la seva lleugeresa, per la seva fi, que no és més que amenitat en escala de grisos, semblava que seria carn de festival i sobres de taquilla. Res més lluny de la realitat, el treball de Hazanavicius ha entrat en una espiral triomfal que sembla difícil de detenir, ressonant arreu els ecos d'aquesta obra muda i incolora que encisa a gairebé tothom amb el seu innegable encant, tan afable que és difícil resistir-se’n.

Hazanavicius, nostàlgic o intel·ligent –o les dues coses- ha creat quelcom que estava destinat a ser acceptat i apreciat. La nostàlgia a gran escala està, aquests temps, a l'ordre del dia: les sessions de Phenomena arrasen projectant ETs i Tiburons, i el cinema de ciència ficció actual desestima els cotxes voladors, ans parla d’apocalipsi i horrors futurs. La cara bonica del passat recent és èxit assegurat: se'n van els CDs, perduren el vinils, com perdura Blade Runner i la seva il·lusió futurista del segle XXI que tots mirem ara, entranyats. El cinema malenconiós és reflex d’una tendència comuna, d’un sentiment generalitzat; «quins temps, aquells!», s’exclama mentre circulen per la cartellera Super 8 o Tintin, èxits aclaparadors per a les masses amb enyorança.

The Artist treu suc de tot això fins a l’última gota, i exprimeix amb mestria els cànons del cinema romàntic dels any vint, juganer, teatral i intranscendent en tant que obra d’entreteniment cool d’elevada tècnica i enginy. I és que quan són quatre i no cinc els sentits amb els que es compta, aquests s’aguditzen, procurant cobrir el vuit que el cinquè ha destapat. Així és també al film, que aconsegueix obviar la falta d’expressió oral amb diàlegs visuals, la imatge com a discurs i la inventiva com a ganxo i diferenciador. El resultat de tot plegat és una pel·lícula que no només es sosté per la seva creativitat estètica, també per les actuacions, estudiades en la seva exageració gestual i encant físic.

Amb tot, L’artista es presumeix com a màxim guardonat a la vanagloriada cerimònia de l’acadèmia ianqui –sent la tercera producció francesa que opta per la més important estatueta, la de millor pel·lícula, després de La gran il·lusió (1937) de Renoir i la franco-argelina Z (1969), de Costa-Gavras-, i ho fa amb unes excel·lents credencials, sòlida pròrroga del cinema clàssic, entranyable tan per seva la trama com per la seva efectiva fórmula malenconia.

Tariq_Porter_03

blog comments powered by Disqus