Un_dios_salvaje-769173226-largeL’emmirallament en l’original és incondicional en la formulació de la paròdia, la seva raó de ser, pel què si l’original es difumina, aquesta paròdia ho fa també, morint a l’acte o esdevenint, de vegades, quelcom nou i independent, allunyat de la fi per la qual va ésser concebut, però capaç de valer-se per si sol. Un clar exemple el tenim al programa Polònia, a on caràcters com Tomàs Molina han passat de la caricatura a un personatge nou, tan passat de voltes com divertit en el seu excés. Un fenomen similar es dóna amb la última pel·lícula de Roman Polanski (a la cartellera d’aquesta setmana del Cinema Alhambra), que està basada en una obra teatral de la francesa Yasmina Reza i que pretén ser una sàtira de l’actual societat occidental: hipocresia i diplomàcia de pacotilla, aparences i cinisme dissimulat.

I és que Un déu salvatge es passa de frenada en el caricaturesc i s’embala fins a l’irreal abusant en excés de la seva teatralitat i convertint-se en quelcom artificiós i poc creïble, massa indefinit i ambigu entre la paròdia realista i la comèdia per la comèdia. Els actors –bon repartiment amb Kate Winslet, Christoph Waltz, Jodie Foster i John C. Reilly-, estan sempre supeditats a comportaments postmoderns i decadents i caricaturitzats de tal manera que l’espectador difícilment es sent al·ludit i, en aquesta direcció, tenint en compte la intencionalitat de l’obra, és un fracàs. Queda, això sí, el gaudi sense més d’una comèdia lleugera i amena, òrfena d’aquesta empatia que cap personatge aconsegueix generar però avalada per l’ofici de Polanski, irrefutable en el seu tractament de l’espai i el temps. El tractament d’aquests, del tempo i  l’escenari, és aquí un element bàsic per al desenvolupament de la història i l’interès en aquesta per part de l’espectador. La delicada línia entre les porcions adequades i la sobredosi és traçada amb punta fina pel director polonès, que clava el ritme in crescendo de la trama per a no fatigar al públic, com també ho fa amb l’escenografia, limitadíssima, amb la que sap jugar amb exactitud, recordant films anteriors del realitzador o les cèlebres El sopar dels idiotes (Francis Veber, 1998) i El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962).

Amb tot, Un Déu salvatge passa com una exhalació pels seus escassos setanta-nou minuts i ho fa sempre entretenint i, malgrat fallar en la seva pretesa al·lusió, funciona per la seva naturalesa còmica i despreocupada i la seva tècnica exacta, sense fissures.

Puntuació: * * * * *

Tariq_Porter_03

blog comments powered by Disqus