Sandra_Hurtado_01L’Espai Digital és sens dubte un lloc molt adient per presentar un videopoema, una creació artística molt innovadora que neix de la paraula, d’un poema per expressar, mitjançant la combinació de la paraula, de les imatges i de la música, els sentiments, les emocions i les diferents interpretacions de l’artista, que en cap cas es troba sotmès a norma ni restriccions perquè, al cap i a la fi, simplement en deixa constància de la seva percepció més íntima i personal. Les fronteres entre el llenguatge poètic i les imatges es desdibuixen, i el videopoema es revela com un nou gènere carregat de força gràcies a les diferents fonts i materials dels quals es nodreix.

En l’experimentació d’aquest nou gènere cal un coneixement de la matèria primera com demostra tenir-lo el poeta valencià Josep Porcar i Museros, qui porta dedicant-se fa més d’un any a la creació d’aquests muntatges, en els quals es barregen la força innegable de la paraula i el poder de la imatge. Totes les seves creacions es poden trobar en els seu blog. Un clar exemple de la seva tasca es fa visible a través de l’anàlisi exhaustiu de la videocreació que composa de Psalm; un poema del poeta romanès, Paul Celan, d’origen jueu que va escriure en llengua alemanya i va patir l’horror de l’Holocaust.

Per dur a terme aquest muntatge cal recopilar materials de procedència diversa com ara el text, les imatges, la música, el so,... per acabar creant un espècie de collage, tenint present que en la creació juga un paper decisiu el guió. En aquest videopoema tot està summament planificat. Dos minuts i cinquanta segons carregat d’un fort dramatisme que no deixa a ningú indiferent. Els primers dinou segons recullen les imatges de les protestes protagonitzades a Londres el 28 de desembre del 2008, en contra de l’assetjament a Gaza i a favor d’una Palestina lliure. Les imatges, en blanc i negre, mostren un gran nombre de pancartes, amb lemes com “End the siege on Gaza”, “Stop the Holocaust in Gaza” o “Free Palestine”, acompanyades per agitades banderes del poble palestí i braços alçats en senyal de protesta. A aquestes imatges tan reivindicatives se li sumen les veus dels manifestants que mostren un clar sentiment d’indignació. Però en el segon ’20, les imatges de la manifestació es difuminen suament per donar-ne pas a una de nova. Se’ns ofereix un pla general del Monument a les Víctimes de l’Holocaust de Berlín. Mentrestant, els crits de protesta s’esvaeixen i sona la música del reconegut compositor francès Jacques Davidovici, “La tempête”, melodia amb què se suggereix i es fa més expressiu tot allò que es vol transmetre de manera ben concisa. El ritme de la música s’adequa magistralment al moviment lent de la càmera. La imatge s’atura en els 2711 blocs de formigó que configuren el Monument, baixa l’enfocament i es converteix en una càmera subjectiva amb la que s’aconsegueix traslladar a l’espectador i col·locar-lo entremig d’aquells blocs grisos. I és just en aquest instant quan la música passa a ocupar un segon pla i cedeix el protagonisme a la veu del recitador del poema de Paul Celan en llengua original, qui recita el poema amb gran solemnitat i amb un ritme pausat en consonància amb la música i les imatges. En el segon ’43, després de pronunciar el tercer vers del poema,“Niemand”(“Ningú”), tan senzill però tan dolorós i desarrelat a la vegada, es fa una pausa en la recitació de tan sols tres segons donant pas a una de les imatges més impactants de l’Holocaust. Un munt de morts apilats en el camps de concentració, esquelètics, símbol de l’horror del poble jueu.

salm

Novament, després d’uns pocs segons, la imatge dels cossos es difumina i una altra vegada se’ns porta a recórrer el Monument a les Víctimes. El moviment de la càmera continua essent lent però ara, fins i tot coincideix a la perfecció amb els versos recitats. En el moment en que sonen els versos “Dir zulieb wollen/wir blühn” (Per tu volem/florir”), la càmera fa l’intent d’enfocar cap amunt, perquè aquesta és la direcció del creixement, però amb una brillant delicadesa l’enfocament acaba dirigint-se cap avall just en l’instant en què sentim “Dir/entgegen” (“Cap a tu.”). Altra vegada la imatge retrospectiva dels camps de concentració, on uns homes, amb el característic pijama de ratlles, intenten moure els centenars de cossos morts que es descomponen uns sobre els altres.

El ritme de declamació és encara calmós. La càmera fluctua entre ritmes més precipitats i llargs mentre que l’espectador continua enmig d’aquells gegantescos blocs de ciment. Però es passa a centelleigs dels rostres de la mort, perquè ara les víctimes no són ens abstractes, ja no són pilons, sinó rostres demacrats. Finalment, mentre ressona aquest “über, o über/ den Dorn” (“damunt, oh! damunt/l’espina.”) se’ns mostra un pla general del Monument des d’una perspectiva enlairada i acaba esfumant-se la imatge mentre la música continua sonant.

El videopoema que ens presenta en Josep Porcar és sens dubte una mostra esplèndida de les possibilitats que ofereix la tecnologia en el tractament de la literatura i els textos. En aquest cas concret, l’autor ha estat capaç d’idear una visió summament accessible, diferent i original per tots aquells que es posen impediments i excuses per fruir del plaer poètic. El muntatge que se’ns proposa és un elegant i bell mosaic ben estructurat en el què tots i cadascun dels components contribueixen a crear una obra completa en si mateixa. D’aquesta manera, la combinació de les imatges, el text, la recitació i la música s’harmonitzen en la seva plenitud i amb els elements és capaç de transmetre un sentiment de desemparança, de solitud, un sentiment existencial de l’absurditat davant la vida moderna. Tots els materials dels que es serveix el creador de la videocreació desprenen aquest nihilisme absolut que es respira al llarg del poema. Les imatges són escasses, repetitives, breus i sòbries, perquè és aquesta precisament l’essència del poema, on el llenguatge es desestructura per reflectir l’agonia jueva en llengua alemanya, la llengua del botxí. Fins i tot la declamació del poema es caracteritza també per la seva austeritat i per un ritme sempre mesurat en consonància amb els moviments de la càmera i al compàs de la música. Amb ella, amb la música, precisament, es transmet una autèntica sensació de solitud, una tristesa que va més enllà de l’experiència personal, perquè és la de totes aquelles víctimes de la barbàrie.

El treball dut a terme per en Josep Porcar parteix sobretot del respecte. En primer lloc, en el videopoema es palpa una admiració per l’obra d’en Paul Celan, a qui ha escollit com a punt de partida per la seva creació. Per plasmar una curosa interpretació de Psalm, tal i com ho fa en Porcar, és necessari un previ anàlisi primmirat de la vida i obra de l’autor. Al mateix temps, aquest respecte es demostra en la seva voluntat per aclarir les fonts amb les que ha construït la videocreació, la qual cosa fa que les anomeni al final. Per altra banda, l’opció de presentar el poema en la llengua originària, acompanyada pel text en alemany i la traducció al català i amb subtítols, és el resultat d’una feina on es cuiden tots els detalls.

Aquest videopoema no és simplement una creació que permeti accedir a la poesia des d’un nou format, sinó que posseeix un valor afegit substancial. En aquesta obra l’autor ha estat capaç d’establir un vincle ferm entre passat i present, entre els sentiments del poeta romanès davant de l’horror del poble jueu i els d’aquells que avui es manifesten i protesten per les atrocitats que s’estan produint amb el poble jueu o amb altres pobles, comunitats... que encara avui en dia pateixen.

Amb aquesta bonica obra d’art se’ns convida a fruir d’un nou llenguatge, a experimentar amb noves formes. Tanmateix ens recorda que la poesia no parla del sexe dels àngels, ni d’assumptes passats i oblidats, sinó de l’actualitat, de la nostra existència perquè la poesia és sempre filla del present.

blog comments powered by Disqus